Cap etapa de la nostra vida es tan intensa ni tan vulnerable com la infància. Totes les vivències d’aquesta etapa tenen un pes enormement decisiu en el desenvolupament de la nostra personalitat i la nostra forma de sentir i actuar.
Hi ha multitud d’estudis que confirmen que la personalitat es crea durant els primers set anys de vida, per tant totes les experiències i situacions que patim durant aquests anys son les que ens fan començar a crear creences sobre COM ES EL MÓN
Per definició, un trauma es crea quan una persona no te la capacitat de gestionar un esdeveniment que amenaça profundament el seu benestar o la seva vida.
Els problemes que vivim durant la infància influeixen directament a la qualitat de la nostra vida adulta.
Donat que una mateixa experiència pot ser viscuda de diferent manera per diferents persones, el fet que un esdeveniment acabi derivant un trauma psicològic no deixa de ser una qüestió purament subjectiva, així doncs, la mateixa situació pot causar un trauma a una persona però no a una altre. Aquí no val generalitzar.
Cada persona és única
Els motius que poden donar lloc a traumes son infinits i no cal recòrrer a casos extrems de violència o abusos sexuals per parlar de trauma infantil.
Un trauma es pot ocasionar per qualsevol experiència en la que, com a infants, ens vam sentir indefensos, que perillava la nostra seguretat vital, per exemple si un dia et vas perdre, o vas presenciar un discussió dels teus pares elevada de to o vas patir un accident de trànsit.
També poden ser experiències basades en l’arrelament i l’afecte. Si per exemple, com a infants, no ens vam sentir estimats ni escoltats, no vam rebre cap o molts pocs gestos d’afecte per part dels nostres pares, si no sentiem que érem importants per ells. Parlem de qualitat (no quantitat) en l’atenció que li dediques, que se senti vist, escoltat i estimat.
Aquí no estem buscant culpables ni fent retrets a ningú, TOTS VAM FER EL QUE MILLOR SABIEM AMB LES EINES QUE TENIEM i el primer pas per sanar ferides es reconèixer precisament això i saber perdonar i estimar des de la compassió.
Els conflictes, traumes i decepcions que vivim durant la infància gairebé mai queden en el passat. De fet, la immensa majoria de vegades, aquestes vivències que tant de mal ens van fer, determinen tota la nostra existència de forma totalment inconscient.
Aquestes experiències acaben creant ferides emocionals profundes que inclús, com a persones adultes, ens sentim com aquella nena humiliada, abandonada o espantada que vam ser un dia.
Si tenim en compte que nosaltres som un tot i que només existeix el present, podem entendre que tots els nostres JOS de tota la nostra vida formen part de nosaltres ara, per tant quan es parla del nen o nena interior, es fa referència a aquesta part de nosaltres no sanada.
Des de la ment ens podem intentar convèncer que ara com a persones adultes, allò que va passar no va ser per tant i que ja ho tenim superat però hem de veure-ho des d’un altre punt de vista: el nen o la nena que aquell dia va patir una humiliació, va passar vergonya, es va sentir traída o abandonada, com que en aquell moment no tenia eines per gestionar-ho, aquella emoció s’ha quedat estancada dins del nostre inconscient i per tant dins del nostre cos.
Per l’inconscient no hi ha passat ni futur, tot es ara, per això quan de vegades revivim situacions doloroses, el nostre cos reacciona com si ho estiguéssim vivint ara mateix, encara que faci mes de 30 anys que va passar!!
L'arrel de tot es pot resumir en 3 punts : NO SENTIR-SE VIST, ESCOLTAT I ESTIMAT
T’animo a que donis llum a totes les ombres que volen ser vistes,escoltades i estimades.
Només podem sanar allò del que som conscients.
