Em dono el permís per sentir el dolor
Em dono el permís per sentir la incomoditat que em crema per dins
Em dono el permís per estar malament i no córrer a anestesiar-me per no sentir.
Em dono el permís per plorar sense tenir un motiu que li agradi al meu ego i que ho justifiqui
Em dono el permís per estar on estic ara mateix i sentir que es perfecte.
Em dono el permís per escoltar-me i deixar espai perquè tot el que ha de caure, caigui.
Em dono el permís per ser l’espai d’amor que sóc i deixar que l’emoció surti per ser vista i abraçada
Em dono el permís per ser valuosa sense necessitat de fer res per demostrar-ho
Em dono el permís per experimentar cada emoció que em supura, sense jutjar-la
Em dono el permís per veure com les histories a les que m’aferrava van morint una darrera de l’altra com fitxes de domino que van caient
Em dono el permís de que aflori el meu autèntic JO
Em dono el permís de deixar de trobar una sortida
M’he adonat que la major part de meva vida me l’he passat recordant el passat, torturant-me pel que va ser, sentint-me culpable per les coses que van anar malament o en l’esperança d’una cosa bona que vindrà en el futur, com si estigues caminant per arribar a un lloc maco que encara no veig però que ser que està allà, on tots els meus problemes acabaran.
M’he adonat que molta gent viu així, que hem normalitzat entre tots viure d’aquesta manera, fora de l’únic que existeix, l’ara.
Segur que tu també tens la teva pròpia manera de fugir de l’ara, de la incomoditat de les emocions que no agraden. Entre tots hem normalitzat que sentir-se malament es una cosa dolenta que cal silenciar.
Que fàcil és oi? Entre tots hem fet que sigui molt fàcil i sobretot ràpid, fugir del que incomoda.
Quan va arribar aquesta pandèmia va ser un cop molt dur pel nostre ego. D’un dia per l’altre, ja no era tan fàcil agafar la sortida coneguda i familiar per pal·liar i silenciar el dolor: anar al bar, sortir de festa, anar a sales de joc, al gimnàs.
Els nostres traumes, pors i ferides més amagades van començar a fer-se presents i visibles.
Avui, encara que amb restriccions, tornen a estar disponibles moltes de escapatòries ràpides que ens fan sentir-nos ‘’bé’’ però cada cop dura menys aquesta falsa sensació de benestar. És palpable, cada cop és més curta aquesta ‘felicitat’ momentània.
Cada cop l’energia de la terra s’expandeix i ens demana més i més que mirem a dins i deixem anar tot allò que ja no ens serveix. A un nivell superficial podem deixar anar situacions, coses o relacions però a un nivell més autèntic i profund, hem de deixar anar patrons d’escapament, addiccions per anestesiar el dolor, creences que ens limiten i les falses històries amb les que ens hem definit.
Sento que cada cop és més evident per tots que la vida és un mirall que ens posa al davant allò que necessitem mirar a dins. La nostra essència real està cridant fort per sortir i l’habilitat que hem utilitzat en el passat per culpar a les circumstàncies externes del nostre malestar s’està col·lapsant.
És molt més obvi ara que abans i això anirà a més durant els propers mesos perquè culpabilitzes algú del teu malestar i si no has fet la feina de mirar la ferida que tens a dins, canvies les circumstàncies i de nou, pam! La història es repeteix i cada vegada, la vida et puja el volum perquè t'assabentis.
Quan entra la llum per il·luminar una habitació fosca, pots tancar els ulls i fer veure que encara estàs a la foscor, perquè es un lloc familiar i conegut però no pots estar així molt de temps. Inevitablement arriba un moment que has de mirar tot allò que no t’agrada. Ara és hora de deixar morir aquests patrons perquè surti el teu JO real.
El dolor passa perquè aquests patrons de pensament i comportament han de morir. Dóna’t el permís per estar present i sentir
