Quan som infants, l’aferrament es necessari per la nostra supervivència i a mesura que anem creixent, anem aprenent patrons de comportament per tal de mantenir aquest vincle que és essencial.
Els nostres pares, amb el seu nivell de consciència i amb la intenció de fer el que creuen que es millor, ens condicionen a seguir certes pautes de comportament, premiant unes i castigant d’altres.
Amb aquesta condicionalitat, aprenem que depèn del que fem i diem, obtindrem un resultat o un altre. El resultat que volem obtenir quan som petits, es en essència amor i seguretat.
D’aquesta manera comencem a tapar i a evitar el nostre autèntic ser. La nostra essència més autèntica, allò que ens fa únics.
Si de petits vam aprendre que per ser estimat i sentir-me segur, he de fer contenta a la mama o al papa, em negaré directament la opció d’escoltar-me i sentir-me.
I així cadascú de nosaltres, va creant el seu propi búnker on el nostre autèntic ser queda amagat i quan han passat 30-35-40 anys està tant enterrat, que si ens pregunten que sentim no ho sabem.
Ens desconnectem de la nostra essència i de la nostra intuïció i per tant, de les nostre emocions. La autenticitat no te res a veure amb dir i fer tot el que et doni la gana sense tenir en compte a ningú.
La autenticitat va lligada amb l’auto coneixement i a la consciència sobre nosaltres mateixos. Només podem ser autèntics al nivell que ens coneixem i això vol dir una mirada cap endins.
I encara fa mes por i et paralitza més si mai has fet aquesta mirada i si esta tant i tant enterrat en el subconscient que d’entrada no tens accés.
No saps com connectar amb les teves emocions, ni expressar-les, ni gestionar-les.
No saps perquè mai ningú t’ha ensenyat, mai ho has vist en el teu entorn i pot ser fins i tot mai ningú t’ha preguntat: com et sents?
La bona noticia es que el fet de que no sàpigues, no vol dir que no puguis aprendre.
La connexió no l’hem perdut mai.
Quan negues com et sents, per tal de que els altres no ho vegin i evitar ser jutjada o criticada, estàs negant la teva autenticitat.
Quan fas o dius coses amb la intenció de quedar bé i agradar estàs negant la teva autenticitat.
Quan la teva intuïció intenta avisar-te de que preguis una direcció i la ignores i fas el que l’exterior et diu que es el millor per tu, negant la teva autenticitat.
A mesura que la teva consciència i auto coneixement van creixent, comences a veure amb mes claredat les incoherències entre el teu mon interior i el mon exterior.
No es fàcil ser honesta i admetre que hi ha coses en tu que jutges i critiques en els altres. Veure i abraçar parts de nosaltres que no son ‘’acceptables’’ als ulls del món creat sota les nostres creences.
El nostre ego te un fort aferrament des de la infància a ser estimat i sentir seguretat, i això vol dir, ser acceptat, ser bona persona segons uns estàndards concrets segons en quin entorn hagis crescut.
Moltes vegades, només estem disposats a ser autèntics quan el dolor que sentim d’haver viscut negant el nostre autèntic ser tota la vida és tan gran i insuportable que no veiem una altre manera de viure.
No cal arribar a extrems. En un episodi anterior, compartia que la vulnerabilitat és imprescindible per crear vincles ferms i profunds i sobretot una relació autèntica amb els altres. Doncs per ser autèntic, hem d’abraçar-la. No hi ha més, autenticitat i vulnerabilitat van de la mà.
Tot el camí d’auto coneixement es únic i individual i nomes el pots fer TU. Pots tenir guies, ajuda, demanar consells i fer teràpia però la FEINA l’has de fer tu.
