Tots en algun moment o altre hem fet servir i hem escoltat en boca d’altres persones ‘em sap greu’. Aquesta frase està molt infiltrada en el nostre vocabulari quotidià i la fem servir moltes vegades sense adonar-nos, de forma totalment inconscient.
En termes molt generals, podríem fer-ne dos grups:
1. L’ús protocol·lari fet servir com excusa per quedar bé
2. excés d’empatia
El primer grup es molt obvi – es aquella persona o persones que posen carona de xaiets quan han de dir-te que no. Es aquell intent dels amics i familiars a empatitzar amb tu de forma forçada, perquè simplement no cumpliran les teves expectatives. En molts d’aquests casos no hi ha un sentiment real de lament, es només una expressió lingüística per sortir del pas.
En aquest grup també ens podem trobar un cas molt típic que consta de fer un judici sobre la vida d’algú sense demanar-li permís i escudant-te en un protocol·lari ‘em sap greu’. Hi ha persones que pensen que en nom de l’amistat et poden dir el que ‘ells vulguin, quan vulguin’ sense tenir en compte si tu ho vols escoltar o no. Jo penso que si vols donar la teva opinió sobre la vida d’algú, es millor demanar permís, amb un senzill ‘vols que et doni la meva opinió? Vols un consell?’ l’altre persona pot decidir llavors si en aquell moment vol o no vol rebre el missatge, perquè potser només vol parlar, ser escoltat i sentir el teu suport, malgrat tu, interiorment, pensis que s’ha begut l’enteniment o que el que t’explica no te cap sentit per tu…si realment estimes algú i el vols ajudar perquè veus que te un problema, fes-li saber des del respecte i no des de la soberbia de pensar que TU saps el que li convé. ‘podem parlar? Últimament et sento distant i baix de moral, et puc ajudar d’alguna manera? Compta amb mi pel que necessitis’
Després tenim el segon grup, son aquelles persones que TOT els hi ‘sap greu’, tot el dia tenen aquesta frase a boca i viuen bàsicament de la pena aliena. S’adjudiquen penes que no son seves i arrosseguen amb càrregues emocionals que altres persones haurien de poder resoldre per elles mateixes.
En aquest grup trobem a persones que creuen són més bones perquè els hi sap greu pràcticament tot, quan en el fons, aquesta empatia per excés només deixa a la vista un desajust emocional intern. El extrems de la empatia indiquen un desequilibri a l’hora d’identificar-nos amb les emocions dels altres, en excés assumim com nostres emocions alienes i per defecte, mostrem falta de sensibilitat cap als altres.
Quan no podem correspondre a algú que ha fet alguna cosa per nosaltres, apareix un ‘em sap greu’, assumim un deute moral que ens condueix a un profund sentiment de culpabilitat que ens pot dur a intentar resoldre els problemes dels altres. Aparentment això es molt maco però implica directament que em assumit que aquella persona NO POT sortir-se’n d’un altre manera, em assumit que aquella persona NO SAP resoldre els seus problemes i a mes li hem tret la llibertat de demanar ajuda. Hem anat de salvadors per pur egoisme, per treure’ns el pes inconscient del ‘em sap greu’
Les persones que donen mes valor als altres que a si mateixes no acaben de ser conscients que amb el temps, creen un patró de conducta basat en la culpa per avançat, encara que no la tinguin! Aquí com a arrel hi ha un tema de no mereixement cap a un mateix i una busca de validació i aprovació per part del mon extern.
Aquesta buidor fa que aquestes persones no sàpiguen dir que NO perquè ‘els hi sap greu’ per tant passen la major part de la seva vida cobrint necessitat alienes sense atendre primer a les necessitats pròpies. Tota l’atenció la tenen focalitzada en un únic objectiu: no molestar.
Tal i com vam parlar a l’episodi anterior, les paraules tenen un gran poder si es diuen amb intenció, per tant, aquestes 3 paraules poden tenir conseqüències per tu que t’allunyin del que realment vols i necessites.
