Camí d'enllà és un relat breu que neix de la voluntat de fer dialogar dos mons aparentment distants: la grandiosa arquitectura literària de La Divina Comèdia de Dante Alighieri i la geografia íntima i singular de l'illa de Menorca. El resultat és una adaptació lliure, sense pretensions d'equiparar-se al geni florentí, però sí amb l'ambició de traslladar l'essència del viatge dantesc a un territori concret, viu i profundament mediterrani.
Com en l'obra original, el text proposa un recorregut iniciàtic a través de tres estats de l'existència: la perdició, la purificació i la llum. El protagonista —un viatger sense nom, potser alter ego de l'autor, potser reflex del lector— inicia el seu descens no entre boscos ombrívols de l'Itàlia medieval, sinó enmig dels paisatges de Menorca. El seu inframón no és un abisme de pedra i foc, sinó les coves fondes de l'illa, les platges desertes, els camins de cavalls enfonsats entre barrancs que semblen no portar a cap lloc.
El purgatori s'obre entre els barrancs del sud, on la llum canvia a cada hora i la pedra calcària guarda el temps com si fos una memòria pròpia. I el paradís, en fi, no és una esfera celestial ni una visió abstracta de déu.
El text no és una traducció ni una paràfrasi. És una conversa. Pren de Dante la idea que el viatge interior necessita un paisatge exterior per fer-se visible, i que la literatura és, al capdavall, un intent d'orientar-se en la foscor. Camí d'enllà proposa que Menorca —amb la seva llum, el seu vent, els seus silencis i la seva contenció— és un territori tan capaç com qualsevol altre de sostenir el pes dels grans interrogants humans: la mort, la culpa, la redempció i l'esperança.
Un relat breu, sí. Però amb una illa sencera a dins.
