L'EDIFICI QUE CALIA TRENCAR
Fa temps, la gent de d’un poble que es diu Busto estava preocupada perquè els xiquets ho trencaven tot. No parlem de les soles de les sabates, dels pantalons, no: trencaven els cristalls jugant a pilota, trencaven els plats en la taula i els gots en el bar, i si no trencaven les parets era únicament perquè no disposaven de martells.
Els pares ja no sabien què fer ni què dir-los, i es van dirigir a l'alcalde.
– Els posem una multa? – va proposar l'alcalde.
– Moltes gràcies – van exclamar els pares -, però així, els que hauríem de pagar els plats trencats seríem nosaltres.
Afortunadament, en aquella zona vivien molts perits. De cada tres persones una és perit, i tots treballen molt bé. Però el millor de tots era un perit que s’anomenava Carranc, un
ancià que tenia molts néts i per tant tenia una gran experiència en aquests assumptes.
Va prendre llapis i paper i va fer el càlcul dels danys que els xiquets de Busto havien
causat trencant tantes i tan boniques coses. El resultat va ser espantós: milanta tamanta
catorze i trenta-tres.
– Amb la meitat d'aquesta quantitat – va demostrar el perit Carranc – podem construir un
edifici i obligar-los als xiquets que el destrossen després; si no es curen amb aquest sistema, no es curaran mai.
La proposta va ser acceptada i l'edifici va ser construït en un dos i dos quatre. Tenia set pisos d'altura i noranta-nou habitacions; cada habitació estava plena de mobles i cada moble plenet d'objectes i adorns, això sense comptar els espills i les aixetes. El dia de la inauguració se li va entregar un martell a cada xiquet i, a un senyal de l'alcalde, van ser obertes les portes de l'edifici que calia trencar.
Llàstima que la televisió no arribara a temps per a retransmetre l'espectacle. Els que ho
van veure amb els seus ulls i ho van sentir amb les seues oïdes asseguren que semblava – Déu ens lliure – l'inici de la tercera guerra mundial!
Els xiquets anaven d'habitació en habitació com l'exèrcit d'Atila i destrossaven a martellades tot el que trobaven al seu pas. Els colps se sentien en tota Llombardia i en mitja Suïssa. Xiquets tan alts com la cua d'un gat s'havien agarrat a armaris tan grans com guardacostes i els van demolir escrupolosament fins que només va quedar un montonet de pedres. Els bebés dels parvularis, tan bufons i graciosos amb els seus davantals rosa i blau, destrossaven diligentment els jocs de café reduint-los a una finíssima pols, amb el qual s'empolsaven la cara. Al final del primer dia no va quedar ni un got sencer. Al final del
segon dia escassejaven les cadires. El tercer dia els xiquets es van dedicar a les parets,
començant per l'últim pis; però quan van arribar al quart, esgotats i coberts de pols
com els soldats de Napoleó en el desert, es van anar amb la música a una altra part,
tornant a casa vacil·lants, i es van ficar al llit sense sopar.
S'havien ja esplaiat per complet i no trobaven ja cap plaer a trencar res; de sobte, s'havien tornat tan delicats i lleugers com les papallones, i encara que hagueren jugat al futbol en un camp de gots de cristall no hagueren trencat ni un només.
El perit Carranc va fer més càlculs i va demostrar que la ciutat de Busto s'havia estalviat dos remillons i set centímetres. L'Ajuntament va deixar llibertat als seus ciutadans perquè feren el que volgueren amb el que encara quedava en peus de l'edifici. I aleshores va poder veure's com certs senyors amb carteres de cuir i amb ulleres de lents bifocals – magistrats, notaris, consellers delegats – s'armaven d'un martell i corrien a demolir una paret o una escala, colpejant tan entusiasmats que a cada colp se sentien rejovenir.
– Això és millor que discutir amb la meua esposa – deien alegrement -, és millor que trencar els cendrers o el millor joc de vaixella, regal de tia Mirina…
I vinga a martellades.
En senyal de gratitud, la ciutat de Busto li va imposar una medalla amb un forat de plata
al perit Carranc.
I tu, quina solució els hagueres donat als habitants de la ciutat?
Conte contat, per la porta s’ha escapat. Bona nit!
