*BRIF , *BRUF , *BRAF
Dos xiquets estaven jugant, en un tranquil pati, a inventar-se un idioma especial per a poder parlar entre ells sense que ningú més els entenguera.
- *Brif, *braf -va dir el primer.
- *Braf, *brof -va respondre el segon.
I van soltar una rialla.
En un balcó del primer pis hi havia un home vellet llegint el periòdic, i asomada a la
finestra de davant hi havia una velleta, ni bona ni roïn.
- Que simples són eixos xiquets! - va dir la senyora.
Però el bon home no estava d'acord:
- A mi no m'ho semblen.
- No em dirà que ha entés el que han dit…
- Doncs sí, ho he entés tot. El primer ha dit: “Quin bonic dia”. El segon ha
contestat: “Demà serà més bonic encara”.
La senyora va fer una cara estranya, però no va dir res, perquè els xiquets s'havien posat a parlar de nou en el seu idioma.
- *Maraqui, *barabasqui, *pippirimosqui -va dir el primer.
- *Bruf, brif -va respondre el segon.
I de nou els dos es van posar a riure.
- No anirà a dir-me que ara els ha entés…! -va exclamar indignada la velleta.
- Doncs sí, ara també ho he entés tot -va respondre somrient el vellet. El primer ha
dit: “Que feliços som per estar en el món”. I el segon ha contestat: “El món
és molt bonic”.
- Però en realitat és bonic de veritat? -va insistir la velleta.
- *Brif, *bruf, *braf -va respondre l’home.
Maraqui, barabasqui, este conte s’ha acabat. Bona nit!
