De què parlem quan parlem de la musicalitat d’un poema, de la sonoritat d’unes paraules, del ritme d’uns versos, de la cadència d’una frase? La música i la literatura són dues arts que, a més de presentar similituds formals i funcionals, s’han relacionat de moltes maneres diferents al llarg de la història.
En parlem amb en Joan Magrané (Reus, 1988), que coneix i estima el detall del seu ofici, compon des de la materialitat del negre sobre blanc, del llapis i la goma, des del respecte i l’atreviment, des de la pau d’algú que escolta la ressonància de la tradició i la fa present.
L’art i l’artesania, el madrigalisme, la necessitat d’entendre el fet cultural com un tot, la modernitat del passat, la música com a vivència i la importància de l’honestedat per sobre de la novetat són algunes de les idees que ens ajuden a situar Magrané en el seu espai al pentagrama.
