Lluc 4:1-2* ens narra que després del seu baptisme, «Jesús, ple de l’Esperit Sant, va
tornar del Jordà, i l’Esperit el va fer anar pel desert, on el diable l’estigué temptant durant
quaranta dies. Tots aquells dies els va passar sense menjar res, i a la fi va tenir fam.»
Ens diu Mateu 4 que va ser portat allà “on el diable l’estigué temptant” Aquesta frase ens
pot resultar molesta. Per què guiaria el Pare el seu Fill al desert per ser temptat? Quin
propòsit tindria aquesta acció?
Quan arribem a una frase així en les Escriptures, fem bé de parar i repassar les veritats
de Déu que coneixem. Sabem que Déu és bo. Sabem que els seus propòsits són sempre
justos, i sabem que res del que permeti a la nostra vida serà amb la intenció de
fastiguejar-nos, temptar-nos, o Fer-nos mal.
Si sabem això de Déu, podem concloure que en enviar el seu Fill al desert perquè aquest
estigués quaranta dies i quaranta nits sense menjar, i perquè en aquestes condicions
hagués de suportar els atacs del temptador, Déu no ho va fer per provar ni per fer mal a
Jesús, el seu unigènit.
Hebreus 4:15* ens diu que Jesucrist és el nostre gran sacerdot. «no tenim pas un pontífex
incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes
proves que nosaltres, exceptuant el pecat.» Podríem pensar “que ha passat per les
mateixes proves que nosaltres? Però si Jesús era Déu, i no podia pecar, com podria ser
que ha passat per les mateixes proves que nosaltres? Tot i això, i per contrastar aquest
pensament, pregunto: quan has passat tu 40 dies i 40 nits al desert sense menjar?
Podríem dir algun de nosaltres que hem patit com va patir Crist? Podríem dir que les
nostres dificultats en aquesta vida són més grans que les que Jesús va passar aquí a la
Terra? Hebreus 4:15 ens afirma que les temptacions que Jesús va suportar van ser
semblants a les nostres, però ell les va superar sense pecat. Però no ens va veure com a
inferiors, com a fracassos sense remei. Sabent que som febles, ens va veure amb
compassió.
Jesús va haver de passar tot aquest temps al desert fins a arribar a un estat
extremadament feble per poder compadir-se de les nostres debilitats.
Crist no ens mira quan caiem en la temptació de manera despectiva i acusadora.
Diu la Paraula que ens mira amb compassió, perquè ell va patir a les seves carns la gana,
el cansament, el dolor, la pèrdua; ell va haver de suportar l'atac intens del maligne en els
pitjors moments de la seva vida.
Ell sap que nosaltres som pols; sap que som febles; que no som Déu. I per això Ell,
perquè pot, ens ofereix el perdó dels nostres pecats, i la victòria per a la propera
temptació si ens aferrem a Ell a la prova. Aquesta és lúnica manera de sortir victoriosos.
L'apòstol Pau deia a Filipencs 4:13* “Tot ho puc” però diu “en aquell qui em dóna forces”
perquè és Crist el que em dóna la força.
Veurem les temptacions del Senyor Jesús al desert, però descansem segurs, que el Pare
el va posar en aquesta situació, de la mateixa manera que el faria passar pel patiment i la
mort, no per caprici, ni sense propòsit sagrat. Ho va fer per tu i per mi. Ho va fer per donar
testimoni del seu poder, el seu amor i la seva compassió cap a tu i cap a mi.
Dono gràcies a Déu Pare per estimar-me així; dono gràcies a l'Esperit per guiar Jesús i
sostenir-lo en l'aflicció, i dono gràcies a Jesús, per estar disposat a patir per mi i per
donar-me la victòria amb compassió.
Gràcies a Déu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
