A Nombre 9:15-18 diu així «El dia que es va aixecar la tenda, el núvol la va cobrir per damunt el Tabernacle del Testimoni, i, al capvespre, es quedava damunt el Tabernacle prenent un aspecte com de foc, fins al matí. Així era sempre: el núvol la cobria i de nit prenia un aspecte de foc. I sempre que el núvol s’alçava per damunt del Tabernacle, els fills d’Israel s’apressaven a aixecar el campament, i en el lloc on el núvol s’aturava, allí mateix acampaven. Per ordre del Senyor es posaven en marxa i per ordre del Senyor acampaven. Estaven acampats tot el temps que el núvol estava aturat sobre la tenda.»
Déu va donar al seu poble la seva presència no sols en esperit, com nosaltres la gaudim ara, sinó d'una forma visual. Déu els estava comunicant la seva companyia i també va usar el núvol i la columna de foc per a guiar-los.
El poble podria sentir la presència de Déu en veure el núvol i el foc. Quina preciosa escena! En viatjar en zona desèrtica, el núvol segurament els serviria per a protegir-los del sol, donant temperatures més fresques durant el dia, i la columna de foc, imagino que portava una mica de calor durant les fredes nits del desert. No sé com funcionaria exactament, però sé que el Senyor els guardaria com la benedicció que els havia promès uns capítols abans.
El núvol no sols els mostrava la presència de Déu, sinó que era també una manera de guiar al poble. Veiem que quan el núvol s'aixecava de sobre el tabernacle, el poble entendria que era moment d'aixecar campament. Quan el núvol parava, aquí havien de muntar el campament. Col·locarien el tabernacle en aquest lloc i acamparien en la formació establerta a Èxode. Diu el verset 22 del capítol 9 que “mentre el núvol es detenia sobre el tabernacle i es mantenia sobre ell, els fills d’Israel contivuaven acampats, i no es movien; més quan ella s'alçava, ells partien.” fos un dia, un mes o un any, ja fora de dia o de nit, seguien les instruccions de marxa marcades a través del núvol.
Déu no sols va donar aquest senyal visual, sinó que va establir per al poble senyals acústics per a les crides a reunió i l'aixecament dels campaments. Déu va donar instruccions a Moisès perquè es fessin dues trompetes de plata per a usar-se com a instruments de crida. Si es tocava una trompeta, acudirien els responsables de les tribus a la porta del tabernacle de reunió. Si sonaven les dues trompetes, seria per a l'atenció de tot el poble. Tenien fins i tot diferents melodies d'alarma que es tocarien per a aixecar el campament sistemàticament segons les tribus. Fins i tot tenien el toc de guerra que quan haguessin d'entrar a batalla, que els garantia la protecció de Déu enfront de l'enemic que els sortís a la trobada.
Així també els va donar Déu melodies que acompanyarien els holocausts i els “bon dia”. Diu el versicle 10: “I en el dia de la vostra alegria, i en les vostres solemnitats, i en els principis dels vostres mesos, tocareu les trompetes sobre els vostres holocausts, i sobre els sacrificis de pau, i us seran per memòria davant del vostre Déu. Jo Jehovà el vostre Déu.”
Així que veiem que no sols els va donar Déu la promesa de la seva presència sinó també proves d'ella.
Amb la presència i la direcció de Déu, no sols com una promesa abstracta sinó amb proves visuals i acústiques, començarien el viatge des de Sinaí, lloc on havien habitat durant un any, i començarien el seu caminar cap a la terra de la promesa. Així van sortir ”la primera vegada al mandat de Jehovà per mitjà de Moisès,” “i es va detenir el núvol en el desert de Paran (13,12). Els encarregats de desmuntar i transportar el tabernacle el van fer tal com havien estat instruïts, i van marxar les tribus cadascuna segons el seu torn.
Ens diu el text a Nombres 10:33 «Van partir de la muntanya del Senyor i van caminar durant tres dies, i l’arca del pacte del Senyor va anar al davant d’ells l’etapa de tres dies, per cercar-los un lloc de descans. El núvol del Senyor era damunt d’ells tot el dia, cada cop que alçaven el campament.»
Tres dies de viatge seria el que els milers d'israelites trigarien a arribar al lloc on acamparien, però ens diu que l'arca va ser davant per a preparar el lloc on establirien el campament. El text acaba reafirmant la presència i la cura de Déu en el camí.
En el relat a Èxode 33 vam veure a Moisès pregant a Déu que la seva presència els acompanyés. És més, Moisès havia demanat a Déu “Si la teva presència no ha d'anar amb mi, no ens treguis d'aquí: (14-15) La promesa d'afirmació de Déu a Moisès va ser: “La meva presència anirà amb tu, i et donaré descans.”
Descans. Importa molt on ens trobem? Si la presència del Senyor està amb nosaltres, hauria de ser suficient per al nostre descans. Recordem la benedicció de Déu: Si el seu rostre resplendeix sobre nosaltres, podem gaudir de La seva pau.
Gràcies a Déu, moltes vegades, com al poble d'Israel, Déu ens dona proves de la seva cura. No sempre en forma de núvol, o en forma de foc, però hi ha situacions que ens fan notar de manera específica la presència de Déu. Ara bé, no em refereixo a experiències “místiques”. Més aviat em refereixo a actes de bondat que el Senyor permet per a mostrar-nos la seva cura.
A vegades serà un policia que té misericòrdia de tu i et perdona la multa d'aparcament que tan clarament et mereixies, o a vegades un que et multa per incomplir la llei quan comences a pensar que pots crear les teves pròpies normes. Vaig conèixer a una senyora que deia que ella demanava a Déu que si els seus fills adolescents feien una cosa dolenta, que els enxampessin, perquè no pensessin que estaven per sobre de la llei, ja que aquesta actitud podria encaminar-los a situacions que els poguessin portar a mal fi. No és mala oració per a nosaltres i per a la nostra família.
Moltes situacions, positives i a vegades negatives de les quals experimentem en les nostres vides podem veure-les com a formes pràctiques en les quals podem notar que el Senyor s'interessa per nosaltres, que ens guarda de fer allò que no devem i que ens guia cap a coses que ens convenen. Algunes, simplement ens mostren el seu amor i la seva cura, com quan trobes un aparcament quan tens molta pressa. Que aprenguem a reconèixer aquests “senyals,” no depenen de manera supersticiosa, però sí que notant i donant gràcies a Déu per la seva bondat i la seva mà ferma.
Et desitjo la presència del Senyor en el teu dia a dia. Ell ja ha mostrat que t'estima. T'animo a buscar-lo si mai has viscut conscient de Déu.
