Cada dia ens aixequem, ens arreglem, sortim de casa per a fer el que sigui que fem, tornem a casa, i continuem vivint, menjant, comprant; continuem anant i venint, i no solem pensar molt en allò que fem diàriament. Almenys fins que per algun motiu ens veiem obligades a canviar el ritme. Per les coses quotidianes que podem realitzar no solem donar gràcies. I això que Déu va dir a 1 Timoteu 6:8 «Tanmateix, ens acontentarem de tenir menjar i vestit.» I a Colossencs 3:17 «i tot el que feu, sigui de paraula o sigui d’obra, feu-ho tot en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’ell.»
Déu ens està instant a ser agraïdes. Tot el que fem, hem de fer-ho donant gràcies, gràcies perquè per la gràcia de Déu podem fer-ho. Gràcies perquè podem tenir vida eterna en Crist per la misericòrdia de Déu. Gràcies perquè vivim i no hem de pensar molt en el que menjarem cada dia. Gràcies a Déu, Gràcies.
En el llibre de Nombres, al capítol 11 quan el poble està fent el seu primer viatge des de Sinaí cap a Hasserot, el veiem queixant-se. I ens diu el primer verset que “el Senyor les va sentir i la seva ira es va encendre”. Entenem que la ira del Senyor no és com la nostra. La seva ira és santa, cosa que la nostra mai podria arribar a ser. La nostra ira santa s'aproxima a la seva (sense arribar ni de bon tros) quan ens “encén” veure la injustícia, la violència, el pecat. Aquesta indignació ens dona la idea del que la ira Santa de Déu és, recordant sempre que Déu és summament Sant i just, i que no actua en venjança com l'ésser humà podria. Les seves accions són i seran sempre justes.
Ens diu el text que va haver-hi un incendi en el campament; no és la primera vegada que veiem foc consumidor en resposta al pecat. Així que en el verset dos, el poble clama a Déu i ens diu que “el foc es va extingir.
Seguidament, ens diu a Nombres 11 que els estrangers que s'havien unit al poble van començar a murmurar, enyorant el menjar d'Egipte. L'interessant és que a la queixa se'ls uneixen els fills d'Israel dient: “Qui ens donés a menjar carn! Ens recordem del peix que menjàvem a Egipte de franc! Sí, has sentit bé, van dir de franc!!! Pot ser que els egipcis que van sortir amb ells sí que poguessin costejar-se la carn i el peix, però recordem que els israelites eren esclaus a Egipte. S'havien oblidat aviat de la seva condició. Continuen donant la llista del menjar que enyoraven: “cogombres, melons, porros, cebes i alls, i diuen “ara la nostra ànima s'asseca; perquè res sinó aquest mannà veuen els nostres ulls.”
Déu els havia donat mannà al segon mes del seu viatge. Llegeixo el text d'Èxode 16:
«Llavors, tota la congregació dels fills d’Israel va començar a murmurar contra Moisès i Aaron, al desert. Els fills d’Israel els deien: “Tant de bo haguéssim mort a mans del Senyor al país d’Egipte, quan sèiem vora les olles de carn, quan menjàvem pa en abundor. Ens heu dut en aquest desert per matar de fam tota aquesta generació.”» ÈXODE 16:2-3 BEC
Això era després d'un mes d'haver sortit d'Egipte. Poc els havia durat la felicitat d'haver-se deslliurat d'un esclavatge a Egipte. Ara es queixaven, no perquè no tinguessin menjar, però potser el que havien portat ja s'estava acabant. Tenien por i van dubtar que Déu els anés a donar el que necessitaven.
No som així nosaltres? Encara no hem notat la necessitat i ja la podem sentir en les nostres carns, preocupant-nos. Saps que preocupar-se significa “ocupar-se d'alguna cosa abans que arribi”?, el prefix pre- per a indicar “abans”. Quan ens preocupem, estem patint per alguna cosa que encara no ha succeït i pot ser que mai succeeixi.
En aquesta ocasió a Èxode, Déu els va donar guatlles que sobrevolaven arran de terra perquè les poguessin caçar, cuinar-les i menjar-les. I a partir del matí següent, Déu els va donar mannà, un menjar que descendia cada dia, menys en el dia de repòs la ració del qual arribava doble el dia anterior. Ens diu el text que “el recollien cada matí, cadascun segons el que havia de menjar; i tan bon punt el sol escalfava, es fonia.” Això requeria confiar en Déu per a la provisió diària. I Déu va mostrar la seva fidelitat, proveint mannà durant un any sencer. Però el poble es va cansar.
A Nombres 11 veiem que el poble torna a queixar-se, aquesta vegada menyspreant el que Déu els donava cada dia:
“La nostra ànima s'asseca” No em sorprèn que Déu cremi d'ira davant tal menyspreu. Moisès també està fart de les queixes del poble. Va a Déu “Per què tractes malament al teu servent?, i per què no he trobat gràcia en els teus ulls, que has posat la càrrega de tot aquest poble sobre mi? És que soc jo qui ha concebut aquest poble I l’ha infantat?” I diu també “D'on aconseguiré jo carn per a donar a tot aquest poble? Perquè ploren a mi, dient: Dona'ns carn que mengem.” Moisès li demana a Déu fins i tot que li llevi la vida per l'angoixat que està de liderar a aquest poble.
És preciós veure que Déu immediatament li dona a Moisès ajuda. A partir d'aquest moment Déu assigna 70 homes per a ajudar a Moisès a portar la càrrega de liderar al poble. I li assegura que Ell proveirà carn per a tots.
Déu els demana que se santifiquin, perquè els donaria carn, no sols per a un dia, sinó per a un mes sencer. Més ells no es van tornar penedits per a mostrar agraïment a Déu. L'endemà, el poble cobejós recull les guatlles que Déu ha portat cap al seu campament amb un vent miraculós, i les comencen a menjar amb tal cobdícia i ingratitud que són castigats, ens diu “amb una plaga molt gran.”
Aquest poble va pecar d'ingratitud. No havien après la lliçó l'any anterior, quan van veure que Déu supleix cada necessitat. No van veure que Déu és pròxim i que escolta els que a Ell venen amb les seves càrregues com veiem que va fer amb Moisès. L'única cosa que els importava era el que ells volien en el moment. S'havien deixat convèncer d'alguns que dubtaven de Déu i havien ofès a aquell que els havia donat la seva presència, direcció i pau. Com podien ser ingrats i avariciosos? Vist des de fora podem apreciar la neciesa del poble.
I pregunto, quantes vegades jo he actuat així amb Déu? El que Ell dona no em sembla suficient, o simplement no m'agrada el que m'està donant.
I tu? Potser t'has cansat del mannà i vols carn. Potser el que Déu proveeix et sembla menys que el que el món t'ofereix. Però recordem que Déu és fidel, i el que ens dona, és perquè és bo per a nosaltres. Per què desconfiar d'Ell? Siguem agraïts, és el que Déu demana. Siguem persones agraïdes; gaudim dels regals que ens porta cada dia.
