M'agradaria poder dir que després de l'incident de les guatlles, el poble d'Israel va aprendre a confiar en Déu, que van entrar a la terra promesa, i que van viure feliços, i van menjar perdius (o guatlles), però per desgràcia, no va anar així. La resta del llibre de Nombres ens narra múltiples ocasions de rebel·lia de part d'alguns i de part de tots. I és que la desconfiança es tradueix en queixa, la qual ens porta a la rebel·lia.
És lògic. Quan confies en algú, pots descansar en la paraula d'aquesta persona. Una vegada tens els teus dubtes de si aquesta persona vol el teu bé, o de la seva capacitat de proveir el que a tu et convé, no pots mostrar agraïment per les seves accions perquè desconfies. La confiança i la gratitud venen juntes. Posaré un exemple.
Quan vas a un gimnàs, vas amb algun propòsit en ment. Si confies en el teu entrenador per a portar-te a la meta que et proposes, qualsevol exercici, per molt dur que sigui, ho reps amb un cert sentit de gratitud, sabent que aquest és el procés òptim per a aconseguir la teva meta. Però si en algun moment deixes de creure que el teu entrenador et fa sofrir amb el propòsit d'ajudar-te a obtenir la condició física que tant vols, deixaràs de pensar que l'esforç que estàs fent val la pena, la qual cosa farà que tinguis mala disposició a l'hora de realitzar els exercicis, i al final resultarà que deixaràs d'anar al gimnàs. La teva fidelitat a l'entrenament dependrà de la confiança que tinguis en l'entrenador i en el programa.
Doncs alguna cosa semblant veiem a Nombres.
El poble comença a queixar-se perquè pensa que Déu no està mirant pels interessos del poble.
I és llavors quan comencen a queixar-se de les provisions. Per a empitjorar la situació, i després de la gran plaga que va haver degut a la ingratitud d'aquestes persones, el poble qüestiona l'autoritat de Déu i dels líders que Déu ha establert.
Avui veurem dos casos de rebel·lia. En primer lloc, dins del lideratge; Aaron i Maria, els germans de Moisès, qüestionen a Moisès com a líder del poble, perquè no semblen contents amb la dona de Moisès. Aquesta història és refrescant, perquè veiem que Moisès, al qual Déu descriu com un home mans, no intenta defensar-se ni acusar els seus germans. És Déu el que, els truca a la porta del tabernacle i els reprèn per aquesta queixa, explicant-los que ha estat Ell el que ha posat a Moisès com a guia del poble, i no Moisès a si mateix. Després de la reprensió de Déu, Maria nota que porta sobre si mateixa una marca d'impuresa, la lepra. En veure això, Aaron, que pel que sembla no havia estat el que havia començat tot això, demana perdó per la insensatesa d'aquesta murmuració i tots dos ell i Maria reben perdó i restauració de part de Déu, encara que Maria ha de portar la marca de la lepra durant set dies. No tornem a veure de part d'ells més queixa de la voluntat de Déu per a ells o per a Moisès el seu germà. La lliçó havia estat rebuda i apresa.
La segona història és diferent. Uns capítols més tard, en el 16, alguns homes d'Israel es rebel·len contra Moisès I Aaron. Ens diuen els primers versets del capítol que Corè, Datan i Abiron, van reunir gent, i es van aixecar contra Moisès amb dos-cents cinquanta homes dels fills d'Israel, prínceps de la congregació, dels del consell, homes de renom. I es van ajuntar contra Moisès i Aaron i els van dir: Ja n'hi ha prou de vosaltres! Perquè tota la congregació, tots ells són sants, i enmig d'ells està Jehovà; per què, doncs, us aixequeu vosaltres sobre la congregació de Jehovà?”
Quan Moisès va escoltar això, ens diu la Paraula que es va inclinar sobre el seu rostre. Això ho veiem sovint en Moisès. Quan arribava una situació difícil, no la intentava solucionar ell, sinó que es prostrava sobre el seu rostre per a demanar l'ajuda de Déu. Moisès aparta llavors a Corè i li reprèn. Corè era un levita. Tenia responsabilitats en el tabernacle igual que tots els levites, però no era de la família d’Aaron, per la qual cosa no era sacerdot. L'encens i les ofrenes les havien d'oferir només Aaron i els seus fills. Però Corè deixa d'apreciar la seva tasca. La seva ingratitud i falta de confiança en la designació de Déu li porten a la rebel·lia, reivindicant el seu dret d'oferir encens de la mateixa manera que ho pot fer Aaron, i no sols ell, Corè, sinó els que venien amb ell, Datan, Abiron, i On que no eren levites.
Com sé que tenien ingratitud? Nombres 16:12 diu
«Llavors Moisès va enviar a buscar Datan i Abiron, fills d’Eliab, però ells van respondre: “No volem venir. Ja n’hi ha prou que ens hagis fet marxar d’una terra que regalima llet i mel, per dur-nos a morir en aquest desert, perquè ara et vulguis fer amo i senyor de nosaltres. No ens has portat pas a una terra que regalima llet i mel, ni ens has donat possessions de camps i vinyes. Que pretens encegar els ulls d’aquests homes? No volem venir!”» NOMBRES 16:12-14 BEC
Són paraules fortes a un home que des del principi no volia ser el líder del poble, i que cada vegada que han desobeït, ha demanat el perdó de Déu a favor del poble. Després d'intentar raonar amb cada líder dels rebels, i havent consultat al Senyor, Moisès els demana que es presentin amb els seus encensers l’endemà. Aaron oferiria el seu encens i ells el seu, deixant que Déu jutgés. Dos-cents cinquanta homes es presenten amb els seus encensers en rebel·lia directa a Déu. I Déu els castiga, deixant clar que només Aaron i els seus fills eren els encarregats dels sacrificis.
Quan deixem a Déu el judici d'un cas, nosaltres ens quedem lliures de judici i no hem de buscar reivindicació. Així va ser com va succeir. Déu mateix va ser el que va castigar els rebels, deixant clara la sentència. Sí, ja sé que per al nostre pensar occidental, aquests judicis són molt dràstics. Però una vegada més, no és l'home el que jutja; Moisès no dicta sentència. Veiem que és Déu mateix, que coneix el nostre cor millor del que nosaltres ho farem mai. Ell no s'equivoca quan fa judici. No t'afanyis a jutjar tu i dictar sentència, perquè tu no podries fer-ho com Déu ho fa. Però com Moisès, ves i inclina el teu rostre davant Déu, perquè ell s'encarregui de fer justícia.
Veiem en aquests dos exemples de queixa dues resolucions diferents. En el primer cas, Aaron i Maria es penedeixen quan Déu els mostra el seu error. Demanen perdó, i hi ha restauració. En el segon cas, quan als de Corè se'ls confronta amb el seu error, reaccionen amb rebel·lia i amargor, amb ingratitud i enveja. I com que no hi ha penediment, reben el càstig de la ira de Déu. Cada ésser humà ha de prendre la decisió del que farà quan el Senyor li mostra el seu pecat. Ens diu Proverbis 28:13: «Qui oculta els seus pecats no prospera, qui els reconeix i els abandona obté misericòrdia.»
Encobrir o defensar les teves faltes no et permetran prosperar. Però sempre hi ha lloc per a rebre perdó i restauració quan podem acceptar l'ensenyament amb humilitat i gratitud. Que el Senyor ens ajudi a agrair l’aprenentatge i a no insistir en les nostres pròpies faltes, perquè puguem viure una vida pròspera.
