El poble d'Israel ja estava a les portes de la terra promesa. Només havien de prendre la terra que ja era seva. Com a estratègia militar, enviarien a un representant de cada tribu a reconèixer la terra. Des de Cadeix-Barnea, on es trobaven acampats, anirien a inspeccionar la terra que Déu els havia promès. Els 12 exploradors van sortir i durant quaranta dies van poder veure que la terra era veritablement fèrtil. Ens diu el text que van portar un raïm entre dos homes. Jo mai he vist un raïm que jo mateixa no pogués aixecar. Tot semblava més gran en aquesta terra que venien a rebre, no obstant això, els exploradors van tenir temor dels habitants de la terra, perquè els semblaven a ells com a gegants. El dubte els va envair, i van començar a desconfiar de les seves probabilitats de prendre la terra. El temor els estava paralitzant. S'estaven oblidant d'una cosa clau, que la presència de Déu els acompanyaria, que ells no lluitarien sols.
Però hi havia dos d'aquests homes que estaven confiant en Déu. Havien vist el mateix que els altres deu, però, NO OBSTANT AIXÒ, podien veure també la mà de Déu i la seva cura diària i sabien que Déu sempre actuava pel benestar del poble.
Al tornar al campament, els deu homes que havien deixat de creure en el pla de Déu van contagiar el seu temor al poble, així que com havia passat anteriorment, en l'incident de les guatlles. El poble sencer va començar a queixar-se.
Ens diu a Nombres 14 «Llavors tota la congregació va alçar la veu cridant, i el poble es va passar tota la nit plorant. I els fills d’Israel es van posar a murmurar contra Moisès i Aaron; i tota la congregació els deia: “Tant de bo que haguéssim mort a la terra d’Egipte o que moríssim ara en aquest desert! Per què el Senyor ens ha dut en aquesta terra a fer que caiguéssim a tall d’espasa, que les nostres dones i els nostres fills caiguin en captiveri? No seria millor tornar a l’Egipte?” I van començar a dir-se entre ells: “Busquem algú que ens guiï i tornem a l’Egipte!”» NOMBRES 14:1-4 BEC
Quina pena! Van dubtar del seu capità, el Rei de reis, el Déu omnipotent. Desconfiaven del poder i la bondat de Déu. Van triar no recordar tot el bé que Déu havia fet per ells, i la seva incredulitat va produir rebel·lia. Volien un capità humà que els tornés a portar a l'esclavitud de la qual havien sortit. Preferien la situació d'opressió a la incertesa que els podia ocasionar la llibertat.
No som així moltes vegades? Quantes vegades les persones prefereixen ser preses d'una opressió, a la responsabilitat que porta la llibertat. Però Déu vol que visquem en la seva llibertat. Ell no porta opressió, sinó victòria. Ell vol que el seu poble faci el pas per a rebre aquelles promeses que Ell ja ha preparat.
Veiem en el text que Caleb intervé per a fer callar al poble.
«Llavors Caleb va calmar el poble enfrontat amb Moisès, i digué: “Pugem i conquerim el país, perquè no hi ha dubte que el podem vèncer.” Caleb I Josuè sabien que podien prendre la terra, però els altres deu els contradeien: Però els homes que hi havien pujat amb ell van replicar: “No podem pujar contra aquesta gent, perquè són més forts que nosaltres.”» NOMBRES 13:30-31 BEC
La situació es va complicar de tal forma que el poble va començar a parlar d'apedregar a Caleb i Josuè. Això va fer que Déu hagués d'intervenir, i Les seves paraules van ser dures: “Fins quan m'ha d'irritar aquest poble? Fins quan no em creuran, amb tots els senyals que he fet enmig d'ells?” Una vegada més Déu considera acabar amb aquest poble per a aixecar un millor, mes per amor al seu propi nom, no ho fa. Una vegada més, la grandesa de Déu es mostra a través del seu perdó. Encara que per al poble rebel, el perdó vindria acompanyat de les conseqüències de la seva incredulitat.
Ells no entrarien a la terra promesa. Els que sí que entrarien serien els seus fills, aquells que ells pensaven que a Déu no li importaven. Aquells pels quals més temien, rebrien la promesa de la terra, i ells, per desconfiar, no van voler entrar, i es quedarien vagant pel desert durant quaranta anys, un per cada dia que els espies havien inspeccionat la terra.
T'havies preguntat abans per què el poble d'Israel va trigar quaranta anys a entrar a la terra promesa quan el trajecte no suposava més d'uns mesos de viatge? Quaranta anys més tard, a Nombres 32 Déu els parla als de Gad avisant-los de no desanimar al poble de Déu de prendre la terra. Diu així:
«Per què voleu desanimar els fills d’Israel perquè no vagin endavant cap a la terra que el Senyor els ha donat? El mateix van fer els vostres pares, quan els vaig enviar de Cadeix-Barnea a explorar la terra. Van pujar fins a la vall d’Eixcol, van inspeccionar el país, i després van desanimar els fills d’Israel perquè no entressin a la terra que el Senyor els havia donat. Aquell dia el Senyor es va enfurismar i va jurar: Els homes de vint anys en amunt que han pujat d’Egipte no veuran la terra que he promès sota jurament de donar a Abraham, a Isaac i a Jacob, perquè no m’han estat fidels, llevat de Caleb, el fill de Jefunnè el quenazita, i Josuè, el fill de Nun, perquè La ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va fer errar pel desert durant quaranta anys, fins que aquella generació que havia obrat malament als ulls del Senyor s’hagués extingit.» NOMBRES 32:7-13 BEC
La desconfiança en Déu va produir en ells tal temor dels habitants de la terra que es van negar a entrar. Els exploradors que havien enviat els van desanimar, contagiant-los amb el temor que ells mateixos tenien.
El temor va paralitzar al poble i es van quedar vagant pel desert.
Quins temors t'impedeixen a tu fer el pròxim pas?
Tems perquè desconfies del poder de Déu?
Potser aquest repte davant teu és major que el Déu de l'univers?
Que els teus temors no t'impedeixin aconseguir allò que Déu vol per a tu.
Si saps que és de Déu, confia en Ell i que ningú ni res et desanimi.
