A l’estudiar la vida de Moisès, puc apreciar que aquest home que Déu va escollir per liderar el seu poble en un moment tan important de la història coneixia Déu i l'estimava amb reverència.
Quan Déu parla de Moisès, el descriu com un “home molt mans, més que tots els homes que hi havia sobre la terra.” (Nombres 12:3). Un home que estant còmode al desert de Madian cuidant les ovelles del seu sogre, va obeir a la veu de Déu per realitzar una feina que en múltiples ocasions se'l faria dur.
Déu no va deixar Moisès sol davant la gran tasca de liderar el poble d'Israel.
Ens diu la Bíblia que Déu parlava amb Moisès. I ens diu que parlava de manera que no en parlava als altres. “Déu parlava amb Moisès cara a cara, com qui parla amb un amic” 33:11. A Nombres 12:8 diu “Cara a cara parlaré amb ell, i clarament, i no per figures; i veurà l'aparença de Jehovà.”
Trobem el seu nom a Hebreus 11, el capítol dels herois de la fe, que ens diu que “Per la fe Moisès, ja gran, va refusar anomenar-se fill de la filla de Faraó, escollint abans ser maltractat amb el poble de Déu, que gaudir dels plaers temporals del pecat. Considerava que l’oprobi del Crist era una riquesa més gran que tots els tresors dEgipte, perquè tenia la mirada posada en la recompensa.
Per la fe va abandonar Egipte, sense témer el furor del rei, perquè va ser constant en allò que no veia, com si ho anés veient.
Per la fe va immolar la pasqua i va aspergir la sang, a fi que l’exterminador dels primogènits no toqués els d’ells.
Per la fe travessaren el Mar Roig com si fos per terra ferma, i quan els egipcis ho van intentar foren engolits.”
Llegim al capítol 3 del mateix llibre d'Hebreus que “Moisès va ser fidel a tota la casa de Déu” (3:2)
Així era la relació de Moisès amb Déu. No obstant això, veiem que aquest home mans i fidel, en un moment de debilitat, va oblidar que era Jehovà Déu el que guiava el poble, i no ell ni Aaron.
Ens narra el capítol 20 de Nombres que estant el poble al desert de Sin, es van queixar que no tenien per beure «Com que no hi havia aigua per a la congregació, ells es van ajuntar contra Moisès i contra Aaron. El poble es va revoltar contra Moisès i protestaven, i li deien: “Tant de bo haguéssim mort quan van morir els nostres germans davant el Senyor! Per què heu portat l’assemblea del Senyor en aquest desert, per morir aquí nosaltres i el nostre bestiar? Per què ens heu fet pujar d’Egipte per dur-nos en un lloc tan dolent? No és lloc de sembra, ni de figueres, ni de vinyes, ni de magraners; ni tant sols hi ha aigua per a beure!”»NOMBRES 20:2-5 BEC
Quantes vegades hem vist ja el poble queixar-se? Estan culpant Moisès de la seva situació actual. Ens diu el text que «Llavors Moisès i Aaron es van retirar de la presència de l’assemblea cap a l’entrada del Tabernacle de Reunió i es van abocar de cara a terra, i la glòria del Senyor se’ls aparegué.» NOMBRES 20:6 BEC
No van venir a parlar amb Déu; van venir perquè Déu els parlés.
Veiem que en les ocasions en què el poble havia vingut amb queixes, Moisès no havia intentat resoldre-les tot sol, sinó que les havia portat a Déu. Moisès i Aaron s'havien postrat cara a terra quan els deu rastrejadors que havien explorat la terra promesa van revolucionar el poble per a la desobediència. (Nombres 14)
Al capítol 16 havien fet el mateix quan els de Corè s'havien rebel·lat contra ells. Havien anat davant Déu amb les seves cares postrades a buscar direcció.
Així que una vegada més, davant de la dificultat, Moisès i Aaron van a la porta del tabernacle amb el rostre postrat davant Déu, per rebre ajuda i instruccions.
«I el Senyor va parlar a Moisès i li digué: “Pren la vara i aplega la congregació, tu i el teu germà Aaron, i davant d’ells parleu a la roca, i ella deixarà brollar la seva aigua. Faràs brollar per a ells aigua de la roca i donaràs de beure a la congregació i al seu bestiar. Moisès va agafar la vara de davant el Senyor, tal com ell li havia manat.» NOMBRES 20:7-9 BEC
En una altra ocasió Déu havia demanat a Moisès que colpegés la roca, i la roca havia donat aigua. Aquesta vegada li diu clarament que parli a la roca. No obstant això, per a la nostra sorpresa, Moisès no parla a la roca.
«Moisès i Aaron van reunir la congregació davant la roca i els digué: “Escolteu, ara, rebels! Penseu que d’aquesta roca podrem treure aigua per a vosaltres?” Llavors Moisès alçà la mà i va colpejar la roca amb la vara dues vegades i va sortir un doll abundós d’aigua, i la congregació i el seu bestiar pogueren beure. Però el Senyor digué a Moisès i a Aaron: “Ja que no heu cregut en mi per santificar-me davant dels fills d’Israel, vosaltres no introduireu aquesta congregació a la terra que els he concedit.”» NOMBRES 20:10-12 BEC
Podem sentir al seu to de veu que estava molest amb el poble. Estava cansat de les queixes d'aquests que havien vist la mà de Déu. I veiem que aquest home, el més mans que hi havia a la terra, va prendre sobre si les queixes del poble en lloc de donar-les a Déu com solia fer.
La clau és a la frase “podrem treure aigua”; és llenguatge inclusiu, Estaven suposant que eren ells (i Déu?) els que estaven donant aigua al poble. Però sabem que era Déu qui havia donat el mannà, era Déu qui havia proveït les guatlles, era Déu qui podia donar l'aigua, era Déu qui dona la vida. No Moisès. El poble semblava oblidar-se'n quan venien amb les seves queixes directament a Moisès, però Moisès i Aaron no podien oblidar-se'n.
Veiem doncs que per aquest incident, ni Moisès ni Aaron passarien a la terra promesa. Tot i això podem observar la seva mansuetud a través de la bona rebuda de la decisió de Déu. I veiem que després d'això continuen fidelment guiant el poble.
Diu el senyor a Moisès a Nombres 20:24 «Aaron morirà i es reunirà amb els seus, ja que no ha d’entrar al país que dono als israelites, perquè a les aigües de Meribà vau ser rebels a les meves ordres.» Nombres 20:24 BCI
I al verset 12 els diu que “no havien cregut prou en Déu, per santificar-lo davant dels fills d'Israel” Què vol dir això? Per quins motius específics no podrien entrar-hi?
Déu els està dient que amb el fet de copejar la roca, Moisès i Aaron no havien mostrat fe en la paraula de Déu, i per tant no havien exaltat la santedat de Déu davant del poble. Havien demostrat rebel·lia seguint la seva pròpia voluntat i no la de Déu.
Quan venim a Déu en pregària, per després donar-nos la volta i fer segons ens sembla millor, estem dient amb les nostres accions que no creiem la paraula de Déu, i en fer això, estem minimitzant la santedat del nostre Déu. La pregària del Pare nostre diu “Santificat sigui el teu nom.” El seu nom no pot ser més sant, però el seu nom és santificat cada cop que per fe obeïm la veu de nostre Senyor.
