Ahir vèiem a Moisès i Aaron amb el seu rostre prostrat davant el Senyor per a buscar la seva voluntat. Aquesta expressió “prostrat sobre el seu rostre” apareix en múltiples ocasions a la Bíblia per a referir-se a una persona que anava davant Déu en pregària. També s'utilitza aquesta expressió a vegades en què algú venia davant un rei o davant una persona que mereixia honor. Veiem en el text bíblic que Moisès va al Senyor, prostrat sobre el seu rostre cada vegada que havia de prendre una decisió important.
Què sabem de la vida de pregària de Moisès?
Recordem que Moisès és l'home amb el qual “Déu parlava cara a cara, com qui parla amb un amic” Nombres 33:11. I, tanmateix, Moisès no prenia això a la lleugera, anant al Senyor com si res. Moisès buscava a Déu amb reverència, i quan prostrava el seu rostre davant el Senyor, venia amb l'oïda atenta a la paraula de Jehovà.
Gairebé cent vegades he pogut comptar en aquests llibres la frase “va parlar Jehovà a Moisès.” Déu no li havia donat a Moisès la missió de liderar al seu poble per a deixar-lo després sol. Veiem una comunicació contínua de Déu amb Moisès.
Veiem que durant el seu temps personal amb Déu, Moisès tenia llibertat d'expressar a Déu aquelles coses que el preocupaven.
En el capítol 11, durant la crisi de les guatlles, veiem a Moisès compartint la seva frustració, dient: “No puc jo sol suportar a tot aquest poble, que m'és pesat en excés.” Moisès arriba a dir-li a Déu: “si així ho fas tu amb mi, jo et prego que em donis mort, si he trobat gràcia en els teus ulls; i que jo no vegi el meu mal.” Veiem en el mateix passatge que Déu li dona l'ajuda necessària, i Moisès pot continuar la seva tasca.
Poc després el veiem intercedint a Déu pels seus germans, Aaron i Maria, després que aquests havien vingut a criticar-lo.
En altres ocasions podem trobar a Moisès intercedint pel poble, pregant per ells, demanant la presència de Déu.
A Deuteronomi 9 explica Moisès: “Em vaig prostrar, doncs, davant de Jehovà; quaranta dies i quaranta nits vaig estar prostrat, perquè Jehovà va dir que us havia de destruir. I vaig pregar a Jehovà, dient: Oh Senyor Jehovà, no destrueixis al teu poble i al teu hereteu que has redimit amb la teva grandesa, que vas treure d'Egipte amb mà poderosa. Recorda't dels teus servents Abraham, Isaac I Jacob; no miris a la duresa d'aquest poble, ni a la seva impietat ni al seu pecat.”
Em crida l'atenció els moments en què Moisès es prostrava davant Déu, i era Déu el que iniciava la conversa. Moisès anava a Déu en situacions en què el poble havia anat queixant-se, i veiem que ell venia, es prostrava sobre el seu rostre, i esperava, potser perquè no sabia què dir. Sens dubte, Déu sabia el que estava succeint. Recordem el que Jesús va dir a Mateu 6:8, “el vostre Pare sap de quines coses teniu necessitat, abans que vosaltres li demaneu.” I veiem que Déu sempre escoltava a Moisès i sempre li contestava, donant-li el que necessitava per a continuar.
Veiem que Moisès no utilitzava la pregària per a complir amb la seva pròpia agenda. El propòsit de la pregària no és exposar el meu cas de manera que la meva voluntat sigui feta en el cel. Més aviat, hem de venir a la pregària amb el rostre prostrat en reverència, i amb el desig que la voluntat del Cel sigui feta aquí a la terra, com diu el Senyor Jesús en la pregària model a Mateu 6:10.
Curiosament, trobem aquesta mateixa expressió a la pregària de Jesús al Pare al jardí de Getsemaní. A Mateu 26:39, diu “es va prostrar sobre el seu rostre, pregant” Jesús mateix va venir al Pare amb el rostre prostrat, disposat a fer allò per a què havia estat enviat: per a morir en la creu, en rescat de cada persona que penedida dels seus pecats rebi l'obra redemptora de Crist a la creu. En diverses ocasions Jesús havia dit que venia per a fer la voluntat del Pare. A Joan 6:38 “Perquè he descendit del cel, no per a fer La meva voluntat, sinó la voluntat del qual em va enviar.” I a Hebreus 10:7 “Llavors vaig dir: ‘Aquí estic, Jo he vingut per a fer, oh Déu, la teva voluntat.'”
I a l'hort de Getsemaní, la nit abans de ser crucificat, trobem a Jesús, prostrat sobre el seu rostre i pregant: Pare meu, si és possible, passi de mi aquesta copa; però no sigui la meva voluntat, sinó la teva.”
Aquesta, una vegada més, és l'essència de la pregària. La pregària no consisteix a venir amb les nostres queixes a Déu com feia el poble d'Israel. No consisteix en simplement exposar-li les nostres necessitats perquè ell màgicament les supleixi.
És d'aquesta manera com l'ésser humà sol venir a Déu. Mentre les coses van com un vol, Déu sembla un ésser que, si existeix, està en una altra dimensió. Però quan la vida es complica, tendim a usar a Déu per a culpar-lo, per a demanar-li explicacions, per a queixar-nos de la situació, o si estem molt desesperats, per a pregar-li que ens doni una solució.
D’altra banda, Déu ens ha donat el privilegi de poder venir a Ell en pregària per a molt més. Per a tenir comunió amb Ell, per a obrir-li el nostre cor, per a poder-lo conèixer i experimentar la seva cura de nosaltres.
És cert que hi ha situacions en les quals necessitem venir a Ell corrent, pregant a Déu que ens ajudi. A Nombres 11:2 veiem que quan es va aixecar foc al campament, “Moisès va pregar a Jehovà, i el foc es va extingir.” En múltiples ocasions a la Bíblia veiem que en un moment de necessitat, el just clama a Déu, i Déu el sent, i el deslliura de la seva angoixa. No voldria que treguis com a conclusió que no hem de venir a Déu amb les nostres peticions, però desitjo que entenguis que aquesta no és l'única finalitat de la pregària. Per descomptat que podem i hem d'explicar-li a Déu les nostres angoixes, com ho feia Moisès. Ens diu 1 Pere 5:7 que descarreguem tota la nostra ansietat sobre Ell, perquè Ell es preocupa de nosaltres. Però no reservem la pregària tan sols per a presentar-li a Déu les nostres queixes ni per a portar-li una llista de necessitats que volem que ens supleixi.
Podem venir a Déu en tot temps, amb el rostre prostrat en reverència, desitjoses de conèixer i fer La seva voluntat, i disposades a santificar el nom de Déu a través de la nostra obediència. A Ell sigui la glòria.