El poble d'Israel havia d'entrar a la terra que Jehovà els havia promès. No obstant això, altres pobles habitaven la terra. Aquests eren coneguts per les seves pràctiques paganes. Déu els va demanar que utilitzessin la logística militar per a conquistar la terra. Això ens pot semblar a molts com una cosa cruel, però coneixent el caràcter de Déu, sabem que aquelles batalles que tindrien lloc eren l'últim recurs, l'última opció. Déu, a Deuteronomi 20, demana al poble que intenti viure en pau amb altres nacions.
Diu així: “Quan t’acostis a una ciutat per atacar-la, primer li oferiràs la pau. Si et respon pacíficament i t’obre, tot el poble que es trobi a dins serà tributari i et servirà. Però si no et vol acceptar la pau, sinó que prefereix la guerra, li posaràs setge. Deuteronomi 20:10-12 BEC
Però Déu sabia que els cananeus havien traspassat els límits de pecat. Com Sodoma i Gomorra en el seu moment, aquests pobles s'havien pervertit fins al punt de la destrucció.
Diu Déu a Deuteronomi 20:17-18 “has de sotmetre totalment a l’extermini sagrat: els hitites, els amorreus, els cacaneus, els perizites, els hivites i els jebuseus, tal com t’ha manat el Senyor, el teu Déu, a fi que no us ensenyin a practicar les abominacions que ells practiquen amb els seus déus i no pequeu contra el Senyor, el vostre Déu”. BEC
Déu havia deixat clar que El seu poble no havia de seguir les abominacions dels pobles de Canaan. Aquests grups específics en aquest temps específic havien de desaparèixer.
Jo no soc experta en història i sé molt poc dels costums dels pobles de Canaan en els temps de Moisès, però el que la Bíblia ens explica de les seves pràctiques es pot trobar també als escrits trobats sobre els ritus pagans de la zona i època.
A Deuteronomi 12:31 llegim “No facis el mateix amb el Senyor, el teu Déu, perquè elles han practicat amb els seus déus tota mena d’abominacions avorribles al Senyor, fins i tot els seus mateixos fills i filles cremaven al foc en honor dels seus déus”. BEC
I a Deuteronomi 19:10 els diu “Així no es vessarà sang a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dona com a heretat,.” A Deuteronomi 18:9-12 els instrueix: “Quan hagis entrat a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis a practicar les abominacions d’aquelles nacions. No hi ha d’haver entre els teus ningú que faci passar el seu fill o la seva filla pel foc, ningú que practiqui l’endevinació, o els presagis, o els auguris, o els encantaments, els sortilegis; ningú que consulti un esperit, ni un ocultista, ni que evoqui els morts; perquè tothom qui practica aquestes coses és abominable al Senyor, el teu Déu, i per causa d’aquestes abominacions el Senyor, el teu Déu, els expulsa de davant teu” BEC
La decadència moral dels cananeus era coneguda per tots. Levític 18 diu “No us contamineu amb res d’això, perquè amb aquestes pràctiques s’han contaminat les nacions que vaig expulsar de davant vostre”. Pren si vols uns minuts per a repassar les activitats immorals comunes en aquest poble. No sols eren immorals en l'àmbit sexual, que ho eren, sinó que també menyspreaven la vida dels infants, sacrificant-los als seus déus (Deuteronomi 12). La veritat és que en llegir aquests passatges un pot observar que els pecats de la nostra societat no estan tan lluny de la d'aquests, i això ens hauria de fer reflexionar.
A aquest poble l'haurien de destruir perquè insistien en el seu pecat i la seva societat s'havia corromput. (Hi ha altres exemples en la història de la humanitat en què pobles amb pràctiques extremadament immorals van desaparèixer)
Quan entenem aquesta realitat, continuem preguntant-nos: Devien els israelites matar als nens innocents?El fet que Déu demanés al poble que els destruís no significava que els aniquilessin sense distinció. Veurem en el llibre de Josuè que va haver-hi cananeus que es van penedir i van seguir a Déu, encara que aquests no fossin molts. Déu sempre és fidel al seu caràcter Sant, just i bo, i com llegíem anteriorment, no es vessaria sang innocent.
Hi ha persones que es queixen que Déu permeti el mal, però quan decideix Déu netejar la maldat en un moment donat de la història, la gent també aixeca la veu, acusant Déu de crueltat.
Si Déu no frena el mal, pregunten: Per què no frena Déu el mal? Però quan Déu frena el mal, hi ha també una reacció negativa: Per què frena el mal? “Això és violent, és injust!” Sembla que no importa el que Déu faci, aquells que no volen creure en Ell o volen crear un déu a la seva manera trobaran una manera d'eliminar-lo de les seves vides.
No obstant això, hi ha hipocresia en aquestes queixes. Quan Déu decideix qui viu i qui no, els seus opositors reaccionen amb indignació. I al mateix temps, l'ésser humà vol poder decidir qui viu i qui no; això ho arriben a considerar un dret moral. Sembla una contradicció, una incongruència.
Si Déu és el dador de la vida, Ell i només Ell té el dret de decidir qui viu i qui mor. Això pot sonar radical, però és la realitat. Torno a repetir una cosa que hem de tenir molt clara, i és que Déu és i serà sempre fidel al seu caràcter Sant, Just i Bo.
Déu ja ha dit a La seva Paraula una vegada i una altra que Ell és únic. Ningú pot prendre el paper de Déu. Però Ell, el Creador té l'autoritat de prendre una vida, perquè sempre té una bona raó i una bona finalitat, més enllà del que nosaltres puguem comprendre. Per al cristià, el final d'una vida no és el final de La Vida, perquè Déu ha donat vida eterna a cada persona que ha posat la seva fe en Crist. És més aviat un canvi de domicili. La tristesa que ens queda en aquest món és difícil d'acceptar, però amb l'esperança de la vida eterna, un pot viure aquesta vida amb goig i pau.
L'obra de Déu a la història va més enllà del que nosaltres puguem comprendre, però l'elecció de confiar en el judici perfecte de Déu és crucial per a un bon enteniment de la seva persona.
Els cananeus no podien habitar la terra juntament amb els Israelites, perquè Déu sabia que aquestes pràctiques prevaldrien. Déu, en la seva Saviesa i just judici va prendre la decisió. El llibre de Josuè, al qual ens endinsem relata les batalles dels israelites a la conquesta de la terra. Com en un llibre d'història, podrem observar el que va ocórrer en aquest moment de la història en aquest lloc del món, però no oblidem que encara més important és que observem la relació de l'home amb el Creador i la necessitat d'un Salvador que un dia llevaria el pecat d'arrel, aquell que “salvarà al seu poble del seu pecat” A Crist, el Messies.
