Jutges 17 ens presenta a un personatge que va viure al començament de l'època de jutges, quan Josuè ja havia mort i Pinhàs, fill de Eleazar, i net d’Aaron, era sacerdot sobre tot el territori de les dotze tribus. Amb la distància entre tribus, com se'ns repeteix diverses vegades al text, cadascun feia el que bé li semblava. Micà també.
Jutges 17:1-6 narra: «Hi havia un home de la serralada d’Efraïm anomenat Micà. Aquest digué a la seva mare: “Els mil cent sicles de plata que et van robar, i pels quals vas llançar una maledicció que jo mateix vaig sentir, heus aquí que els tinc jo; jo els vaig agafar.” I la seva mare exclamà: “Beneït siguis del Senyor, fill meu!” Micà va tornar els mil cent sicles de plata a la seva mare, però ella li digué: “De bon grat he consagrat solemnement aquests diners al Senyor a favor del meu fill, perquè se’n faci una imatge i una estàtua de fosa; així que ara te’ls torno.” Però ell insistí a retornar els diners a la seva mare. Llavors ella va prendre dos-cents sicles de plata i els va donar a l’argenter perquè en fes una imatge i una estàtua de fosa, que va instal·lar a casa de Micà. Així aquest home, Micà, va tenir un santuari privat. Es va fer un efod i uns terafim i va investir un dels seus fills com a sacerdot. En aquell temps no hi havia rei a Israel, i cadascú feia el que creia que era correcte.» JUTGES 17:1-6 BEC
A algú li sembla estranya aquesta història? No et culpo. Ho és; em produeix mal de panxa, i és que aquest fill havia robat uns diners a la seva mare, i quan se’ls retorna, la mare es posa tan contenta que utilitza els diners per a fer unes imatges. Micà es munta una mena de museu d'imatges, el text l’anomena casa de déus, i ell mateix va consagrar al seu propi fill i el va fer el seu sacerdot personal.
Amb tot el que hem après de Déu i el seu caràcter, i amb l'explícit que ha estat Déu a compartir els seus desitjos a la seva llei, és aberrant que aquest senyor robi, menteixi, faci ídols i els adori. És horrorós que la seva mare sigui tan ignorant de la voluntat de Déu que això ho permeti i fins I tot ho promou amb la seva actitud permissiva. Això és un exemple del tipus d'ambient familiar que es respirava.
El verset 6 ho descriu perfectament quan diu que en aquells dies no hi havia rei a Israel i cadascun feia el que bé li semblava.
Curiós que aquest Micà portava un nom que significava “el que és com Jehovà.” Els hebreus ja portaven noms que a la llum de les seves vides transgredien el tercer manament, “no prendràs el nom de Déu en va.” I és que no hi ha major deshonra al nom de Déu que portar l'etiqueta de pertànyer a Déu i actuar en contra del seu caràcter.
La història continua explicant-nos com un levita passava per allà, buscant un lloc on habitar. Recordem que la tribu de Levi era l'encarregada d'atendre les tasques relacionades amb el tabernacle, el qual no es trobava molt lluny d'allà. No obstant això, aquest levita no estava ocupat. Imagino que hi havia tanta idolatria a la terra que les ofrenes al tabernacle havien baixat i hi havia molts, diguem, sense ocupació. Sigui el que sigui, no demostra devoció sincera a Déu, ja que en continuar llegint la història, veiem que tenia més interès en el seu propi pla de vida que en el que Déu tingués per a ell.
Aquest levita va arribar a casa de Micà, i aquest, en veure’l, li va oferir quedar-se a viure allà a canvi de casa i salari, amb la condició que accedís a ser el seu sacerdot privat. Aquest levita, en veure la casa de déus que tenia Micà, hauria d'haver declinat l'oferta. No obstant això, el que li oferia era massa bo per a menysprear-ho. Així que, Micà va reemplaçar al seu propi fill per un levita de veritat.«Llavors Micà va pensar: “Ara estic segur que el Senyor m’ha d’afavorir, perquè tinc un levita com a sacerdot.”» JUTGES 17:13 BECTan supersticiós i ignorant de la llei de Déu com vèiem a la seva mare al principi del relat. Micà havia robat, havia idolatrat, havia pres el nom de Déu en va, havia deshonrat a la seva mare. Però pensava que agradaria a Déu.
El levita sacerdot li va durar poc a Micà. Igual que va venir, va marxar, quan li van plantejar una millor oferta. Llegim que uns homes de la tribu de Dan passaven per la serralada d’Efraïm de camí a inspeccionar la terra de Laix per a prendre-la. En trobar-se amb aquest levita a casa de Micà, sembla fins i tot que el van reconèixer. Li van preguntar, tu que fas aquí? I el levita els va explicar com havia acabat treballant per a Micà. Quan els de Dan havien reconegut la terra de Laix, van tornar on es trobava la resta de la seva tribu i van avançar fins a arribar a la casa de Micà.
Els homes de Dan van entrar a la casa i van començar a prendre els ídols de Micà. El levita, sorprès de què estaven fent, els va preguntar “Què feu vosaltres? «Ells li van contestar: “Calla. Tapa’t la boca i vine amb nosaltres, i ens faràs de pare i sacerdot. Què és millor per a tu: ser sacerdot de la casa d’un sol home o ser-ho d’una tribu i d’un clan a Israel?” Això va complaure força el sacerdot, i agafant l’efod, els terafim i la imatge es va posar enmig de la gent.» JUTGES 18:19-20 BEC
Així va ser com els de Dan es van emportar al sacerdot de Micà juntament amb els ídols que hi havia a la seva casa. Ens narra el text que quan Micà va veure el que havia passat, va ajuntar gent i va anar rere els de Dan. Més aquests homes violents el van amenaçar fins que Micà va desistir i es va tornar a la seva casa amb les mans buides.
Sabem que la tribu de Dan va prendre la terra de Laix de manera cruel, menyspreant la terra que Déu ja els havia concedit a un altre lloc. Van aixecar la imatge de talla que la mare de Micà havia manat fer amb els diners que el seu fill li havia robat, i van establir a aquest levita com el seu sacerdot. Més endavant veurem que la tribu de Dan arribaria a ser tan idòlatra que desapareixeria de la profecia en el llibre d'Apocalipsi.
No ens diu el text què va ser de Micà. Pot ser que s'adonés que Déu li estava donant una oportunitat, permetent que els de Dan li robessin allò que l’havia apartat de Déu. Pot ser que es fes per a ell més ídols i seguís amb el seu pla inicial. M'agradaria pensar que va utilitzar aquesta oportunitat per canviar la seva vida. Que Déu en La seva infinita misericòrdia li va llevar tot, perquè pogués començar de nou, buscant a l'únic Déu veritable.
Aquesta història de Micà mostra com fer el que a un bé li sembla no porta felicitat. Fins i tot, quan sembla que tot va bé fent el que et dona la gana, pot arribar un més gran que tu que vol una altra cosa, i fer malbé allò que t'estava donant alegria. Molt millor conèixer el que a Déu li agrada i viure per allò que vam ser creats, per a portar glòria a l'únic Déu veritable.
Que avui i cada dia prenguem l'oportunitat de fer allò que bé li sembla a Déu, confiant que Ell ens ajudarà en el camí. Aquesta és la millor manera de viure la vida que Ell ens ha donat.
