Hi ha una història horrible al capítol 19 de Jutges. Un levita, que vivia a un lloc lluny a Efraïm va prendre com a concubina una dona de Betlem. Aquesta, per motius que el text no especifica, el va deixar i es va tornar a casa del seu pare a Betlem. Aquest home levita va sortir a buscar-la, i el pare d'aquesta el va rebre amb alegria i el va acollir uns dies. Quan per fi va arribar el moment de marxar-se, van iniciar el seu viatge una mica tard, així que van haver de parar a fer nit. Van triar la ciutat israelita de Guibà, al territori de Benjamí, pensant que així estarien més segurs. Ja de nit, ens narra el text que els homes del poble van arribar a la porta de la casa on estaven allotjats, i insistien que sortís el levita que estava allotjat allà per que el volíen conèixer. Aquests homes, ens dona a entendre el text, volien abusar sexualment del viatger. Aquest tipus d'activitat vam veure que es practicava a Sodoma i Gomorra, on una cosa similar va ocórrer als missatgers que van anar a casa de Lot. Tal abominació estava succeint a les ciutats del poble de Déu. Aquest home levita, en veure la violència i intencions clares d'aquests homes de Guibà, els va donar a la seva concubina, aquella per la qual havia vingut a buscar amorosament. Com és possible? Em pregunto jo. Quin tipus d'home es defensa exposant la seva estimada?
Aquests homes de Guibà van abusar d'ella de tal manera que a la matinada ja, el levita en obrir la porta la va trobar allà sense vida. La va prendre, se’n va anar a la seva casa, i va denunciar l'horrible crim enviant parts de la víctima a cada tribu d'Israel.
Ens diu el text a Jutges 20 que “Llavors tot el poble, com un sol home, es va aixecar, i van dir: Cap de nosaltres anirà a la seva tenda, ni tornarà cap de nosaltres a la seva casa.”
Les tribus indignades, es van aixecar a una per a confrontar a la tribu de Benjamí i demanar-los que els lliuressin als homes que havien comès tal aberració.
Diu el text: “Es van ajuntar tots els homes d'Israel contra la ciutat, lligats com un sol home. I les tribus d'Israel van enviar homes per tota la tribu de Benjamí, dient: Quina maldat és aquesta que ha estat feta entre vosaltres? Lliureu, doncs, ara a aquells homes perversos que estan a Guibà”
Però Jutges 20:13 ens narra la trista reacció: “Més els de Benjamí no van voler sentir la veu dels seus germans els fills d'Israel,”
Com els de Benjamí no van tractar el problema, les altres tribus es van unir contra ells. Aquesta va ser la gota que va vessar el got. Aquest va ser el succés que els d'Israel no van poder consentir.
Quan observo el que està passant a la societat actual, em pregunto, com el salmista preguntava:
Fins quan, oh Senyor?Que lluny hem d'arribar per a qualificar alguna cosa com a “massa dolent per a consentir”? Quanta immoralitat es pot permetre? Quanta violència? Quanta injustícia? Què hauria de passar perquè la societat respongués unida contra la maldat al món?
Crec que esperem un succés tan horrible contra el qual tots responguin per a demandar justícia i santedat, pot ser que hagi de passar una cosa molt grossa.
Penso en la història recent, els genocidis, les guerres, els atacs terroristes, els milions de nens morts, etc. Tan lluny cal arribar? La decadència de la societat no ha tocat fons.
Però què tal si ho pensem de manera més reduïda? Potser ho podem considerar individualment. Què permeto jo a la meva vida abans d'adonar-me que estic fent mal i que haig de rectificar? Fins on estic disposada a arribar en el camí que m'allunya de la santedat que Déu vol de mi? Consenteixo pecats que en comparar-se amb uns altres semblen insignificants? Potser hauria de parar i comparar-me amb la santedat de Déu, i no consentir pensaments, actituds ni activitats a la meva vida que Déu considera impurs.
El salmista demanava: «Examina’m, oh Déu, per conèixer el meu cor, posa’m a prova per conèixer els meus afanys, mira si vaig per mal camí i guia’m pel camí eternal!» SALMS 139:23-24 BEC
Si ens jutgem a nosaltres mateixes, i demanem al Senyor que ens examini i ens mostri aquelles coses que hem de canviar, no haurem de preocupar-nos per la gota que fa vessar el got.
Molt millor gaudir al ser plenes de l'Esperit de Déu, perquè la Paraula ens diu «senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei.» GÀLATES 5:23 BECQue déu ens preservi en la puresa de la seva santedat
