El primer jutge que s'esmenta al llibre dels jutges d'Israel és Otniel, nebot de Caleb, el que va anar a explorar la terra amb Josuè abans que els israelites entressin. Ens narra el llibre de Josuè que Otniel va conquerir la ciutat de Quiriat-sefer per a Caleb quan s'estava repartint la terra, i així va poder casar-se amb Acsà, la filla de Caleb. Acsà, a petició del seu espòs, li va demanar al seu pare les fonts que envoltaven la terra del Nègueb, la qual Caleb els havia donat i van anar a viure aquí. (Josuè 15.15-19; Jutges 1)
Després de la guerra civil amb els de Benjamí, els d'Israel van ajudar a restaurar la tribu perquè no desaparegués. Però la indignació pel pecat va anar desapareixent, i el poble d'Israel sembla que tornava a caure en pràctiques que eren pròpies dels pobles que no coneixien a Déu. A Jutges 3:7-11 llegim: “Els fills d’Israel van fer el mal als ulls del Senyor, i, oblidats del Senyor, el seu Déu, van servir els Baals i les Astartes. Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els posà en mans de Cuixan-Rixataim, rei de Mesopotàmia; i els fills d’Israel van servir Cuixam-Rixataim durant vuit anys. Després els fills d’Israel van clamar al Senyor, i el Senyor va alçar un llibertador que els va salvar: Otniel, fill de Quenaz, germà petit de Caleb. L’esperit del Senyor el va omplir i va ser jutge d’Israel. Va sortir a la guerra, i el Senyor va posar a les seves mans Cuixan-Rixataim, rei de Síria; així la seva mà va triomfar sobre Cuixan-Rixataim. I el país tingué pau durant quaranta anys. Després Otniel, fill de Quenaz, va morir”. BEC
Com vam veure anteriorment, aquest cicle de decadència que portava a Israel al fracàs i a l'opressió s'aniria repetint amb cada jutge.
Veiem aquí que després de l'alliberament d’Otniel de les tribus de Mesopotàmia, Israel va gaudir de quaranta anys de pau. Durant aquest període, no sabem bé el que passava en el dia a dia, però sabem que el poble d'Israel oblidava fàcilment a Déu. I ens diu el text que quan el jutge moria, el poble ràpidament es corrompia.
A l'àmbit de l'educació, parlem de la importància de la motivació intrínseca, aquella que ve del nostre interior, i que no depèn de factors externs. Quan la nostra motivació és extrínseca, i ve d'una font externa, com un jutge en el cas d'Israel, o un pare, una mare o un professor en el cas educatiu, seguim el programa establert quan aquesta autoritat ens empeny o anima a fer el que devem. Però quan la nostra motivació ve de l'interior i tenim interès personal a fer el que hem de fer, no importa si algú està damunt nostra, pendent de si fem o no les coses; les farem perquè sabem que són per al nostre benefici.
Aprendre a regular-nos personalment sense que uns altres ens hagin d'imposar l'ensenyament és important a la faceta espiritual també. Quin valor té seguir una religió o a una institució que marqui la teva conducta si tu mateixa no tens la determinació de conèixer a Déu i seguir-lo? Per aquest motiu les religions no han estat mai la solució al buit de la humanitat. Les religions imposen normes extrínseques, és a dir, externes a l'individu. L'ideal és una relació personal amb el Salvador etern, una relació personal amb Déu mateix. Quan un té a l'Esperit Sant habitant en el seu interior, no necessita que uns altres li dictin normes d'actuació, perquè pot conèixer a Déu a través de La seva Paraula revelada, i de l'interior ve el desig d'agradar a aquell que tant el va estimar.
Aquesta ha de ser la motivació que ens porta a viure una vida apartada dels desitjos d'aquest món. En el text ens deia que quan el poble clamava a Déu, aquest aixecava un llibertador. Perquè Déu ha aixecat el llibertador etern. Crist va ser aixecat a la creu per a proveir l'alliberament dels nostres pecats, i tres dies més tard va ser aixecat de la tomba per sempre. Ha estat exaltat fins al més alt, i d'Ell ve la nostra llibertat. Romans 6 ens diu que ja no som esclaus del pecat. Com Otniel va rescatar als israelites de les tribus de Mesopotàmia, així hem estat llibertades nosaltres. Però no per a caure una altra vegada, perquè no depenem d'un jutge que ens guiï per un temps. El nostre llibertador és etern El nostre guia està al nostre interior; l'Esperit Sant de Déu mora en nosaltres si hem rebut a Crist com el nostre Salvador.
1 Corintis 3:16 diu “No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?”
I el text de Romans 8:11 m'encanta: “si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.”
Des del moment que creem en Crist per a perdó de pecats, el mateix Esperit que va poder aixecar a Crist de la tomba actua en nosaltres per a donar-nos vida espiritual.
Ja no necessitem que ens empenyin a fer el bé. Ara podem pel poder de Déu seguir en el camí, la veritat i la vida. Romanent en Crist podem gaudir d'Ell ara i per l'eternitat.
