Elí, sacerdot i jutge d'Israel vivia a Siló, on estava l'arca del pacte. Aquest tenia dos fills que eren sacerdots també, Ofní i Pinhàs. Elí era ja un home gran quan el veiem als primers capítols del llibre. A les escenes a les quals aquest apareix, està o assegut o ficat al llit, donant-nos a entendre que la seva mobilitat era limitada o reduïda, i ens diu el text que la vista li fallava.
Ofní i Pinhàs, encara que eren sacerdots que exercien portant els sacrificis de les persones a la presència de Déu, ens diu 1 Samuel 2:12 que “eren homes impius, i no tenien coneixement de Jehovà.”
Ens diu al capítol 2 que aquests tenien criats que venien mentre la carn del sacrifici s'estava coent, i ficant una forquilla gran guardaven el que treien pel sacerdot. Feien això amb tothom qui venia a Siló, i fins i tot prenien carn del sacrifici abans que es cremés el greix que havia de ser oferit en holocaust al Senyor.
Quan algú es queixava, aquests l’amenaçaven amb la força, i el verset 17 ens diu que «El pecat que cometien aquells joves era molt greu davant el Senyor, perquè menyspreaven les ofrenes al Senyor.» 1 SAMUEL 2:17 BEC
El seu comportament havia fet que els que venien a oferir menyspreessin la cerimònia de les ofrenes que eren per a Déu. En veure el pecat dels qui havien de ser els servents de Déu, els qui venien a Siló pecaven de menyspreu a qui havia de ser sant, i això a causa del pecat dels seus líders.
Els fills d'Elí no només prenien la cerimònia a Déu en va, sinó que cometien pecats d'índole moral. 1 Samuel 2:22 diu «Elí era ja molt vell, i s’assabentà de tot el que feien els seus fills a Israel i que, fins i tot, cohabitaven amb les dones que servien a la porta del Tabernacle de Reunió» 1 SAMUEL 2:22 BEC
Elí, en veure la mala reputació dels seus fills finalment el veiem parlar amb ells, confrontant-los sobre el que es deia d’ells, «i els digué: “Per què us comporteu d’aquesta manera, que de tot el poble haig de sentir parlar de les vostres males accions? No, fills meus, que no són bons els rumors que sento; esteu provocant que el poble del Senyor prevariqui. Si un home peca contra un altre home, Déu el jutjarà, però si l’home peca contra el Senyor, qui intercedirà per ell?” » 1 SAMUEL 2:23-25 BEC
Mes ens diu el text que aquests no van atendre les paraules del seu pare. Sembla que Elí havia descurat durant anys l'educació dels seus fills, a l'hora de disciplinar i guiar-los. No ho dic jo, ho diu el Senyor quan li parla a Elí al verset 29: «Per què, doncs, menyspreeu el sacrifici i l’ofrena que jo he ordenat oferir en el Tabernacle, i dónes més honor als teus fills que no pas a mi, per engreixar-vos amb la millor part de les ofrenes d’Israel, el meu poble?» 1 SAMUEL 2:29 BEC
Déu no havia estat ignorant tot el que estava passant. Els qui havien d'estar guardant el tabernacle i santificant els sacrificis a Déu estaven “trepitjant”, allò que Déu havia declarat sant. Déu acusa Elí i els seus fills d'haver-se engreixat de les ofrenes del poble. Déu va encara més lluny i l'acusa de no haver destorbat els seus fills quan aquests havien blasfemat contra Déu. (1 Samuel 3:13).
Amb el seu comportament cap als seus fills, Elí havia honrat als seus fills més que a Déu mateix. Déu li diu “jo honraré als qui m’honren, però els qui, em menyspreen seran menyspreats.”
Al capítol dos, Déu anuncia a Elí que els seus fills moriran en un mateix dia, i li diu que la seva família no continuarà jutjant a Israel. Al capítol següent, Déu li confirma a Samuel la seva determinació de posar fi a la vida pecaminosa d’Ofní i Pinhàs, i al capítol quatre, durant una batalla amb els filisteus, Elí rep notícies que els seus fills han mort i l'arca del pacte ha estat presa pels filisteus. Curiosament, llegim que la notícia de l'arca és el que fa a Elí patir un infart que posaria fi a la seva vida. Ell ja esperava el judici de Déu sobre els seus fills, més veiem que el cor d’Elí estimava a Déu i li va sobresaltar la idea que l'arca on habitava la presència de Déu ja no estava amb els israelites.
Així veiem a Elí, un home que estimava a Déu, però s'havia acomodat, descurant el benestar espiritual dels seus fills. Aquests havien crescut “a la congregació”, però com vam veure al principi del capítol dos, no coneixien a Déu. Havien seguit costums i ritus, fins al punt què havien arribat a exercir el sacerdoci, però no tenien una relació personal amb Déu. Havien fet del sacerdoci un negoci del qual vivien, i no un ministeri pel qual vivien.
Elí havia ignorat l'estat dels seus cors per molt de temps, potser per estar ocupat en els assumptes del sacerdoci. Quan tots podien veure les accions dels seus fills, ens diu el text que era massa tarda per influenciar-los. Sembla que Elí havia estat l'últim a notar la condició espiritual dels seus fills.
A la vida es pot aprendre d'exemples positius i d'exemples negatius, i aquí Elí és un exemple negatiu per nosaltres, perquè aprenguem dels seus errors i no descuidem el discipulat dels nostres fills, i puguem així alegrar-nos de veure'ls vivint per a Déu.
«No tinc una alegria més gran que la de sentir a dir que els meus fills viuen fidels en la veritat.» 3 JOAN 1:4 BEC
Que Déu ens doni saviesa per comunicar la veritat de l'evangeli als nostres fills i no oblidar l'exhortació a Deuteronomi 6:
«Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces. I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes.» DEUTERONOMI 6:5-9 BEC
I que no sigui tan sols compartir-les amb els nostres fills. Perquè l'ensenyament sigui eficaç, hem de demostrar-les a les nostres pròpies vides, i cridar l'atenció a temps quan ells no les estiguin vivint. No volem que Déu ens hagi d'acusar d'honrar als nostres fills més que a Ell per no amonestar-los quan blasfemen el nom de Déu amb les seves accions. I principalment, atenent La seva Paraula, hem de demanar a Déu que sigui Ell qui faci l'obra en nosaltres i en ells, perquè com diu Filipenses 2:13, «perquè és Déu qui activa en vosaltres la voluntat i l’acció, segons la seva benevolència.» FILIPENCS 2:13 BECQue Déu ens ajudi a santificar El seu nom.
