Hi ha a cadascun de nosaltres un desig innat de condoldre'ns amb els qui pateixen i consolar-los, d'oferir ajuda a qui la necessita. I això és bo; crec que reflecteix la nostra semblança a Déu, el nostre Creador. Però moltes vegades el consol pot resultar en consell no sol·licitat; o en consell inapropiat, i en algunes ocasions, quan intentem ajudar acabem fent mal. Això és una marca de la nostra naturalesa caiguda, innata també, per la qual moltes vegades amb les millors intencions no aconseguim fer el bé que desitgem.
És el desig de Déu que ens consolem els uns als altres en moments de dificultat. I ens diu el text que a les tribulacions, Déu ens consola, mostrant-nos així com podem consolar els altres i capacitant-nos per ser de suport als que passaran dificultats similars a les nostres.
2 Corintis 1:4 ens diu que «Ell ens conforta enmig de totes les nostres dificultats, a fi que nosaltres sapiguem confortar els qui passen qualsevol aflicció, gràcies al fet que nosaltres mateixos hem experimentat el consol de Déu.» 2 CORINTIS 1:4 BEC
Els amics de Job Elifaz, Bildad i Sofar havien convingut d’anar-hi junts a condoldre’s i consolar-lo. Ens diu el capítol que quan van arribar no el podien reconèixer i es van posar a cridar i plorar. El seu amic estava patint i ells es van commoure.«Després es van asseure a terra, al seu costat, durant set dies i set nits, sense dir ni una paraula, perquè comprenien que el seu dolor era molt gran.» JOB 2:13 BEC
Van començar bé, amb un alt nivell d'empatia i amb un silenci prudent. Probablement ,durant aquella setmana els amics van pregar Déu per Job, i van estar al seu costat mentre Job assumia la crisi física i emocional en què es trobava.
I se'ns diu que va ser Job qui va trencar el silenci, amb les paraules amargues del capítol 3. Job declara que preferiria la mort a l'estat en què es trobava. Havia perdut els fills, totes les possessions. Es trobava patint físicament, i la naturalesa de la seva malaltia li impedia gaudir de la posició social a què estava acostumat. Fins i tot la seva pròpia dona li desitjava la mort en veure'l patir de tal manera.
Va ser llavors que Elifaz, el primer amic, va començar a discutir amb Job al capítol 4, sentint-se amb l’obligació de corregir Job. Li va dir: “Abans ensenyaves als altres, però ara que t'ha vingut el mal a tu et descoratges? Que fàcil és donar lliçons! Elifaz notava que Job, que sabia consolar i ensenyar als altres, estava torbat i perdent tota confiança en Déu.
Job va retreure l'actitud dels amics. En aquest moment, Job necessita compassió i consol, però els seus amics li van oferir amonestació i correcció. Job diu al capítol 6:14-15: «Qui refusa la compassió al company, abandona el temor de l’Omnipotent. Els meus germans m’han fallat com una torrentera, igual que un torrent de temporada!» JOB 6:14-15 BEC
Al capítol 16:2-5 els hi torna a dir «N’he sentit moltes, de coses com aquestes; sou tots uns consoladors enutjosos! Tindran fi les paraules buides? Què t’ha picat, perquè em repliquis? També jo parlaria com vosaltres, si la vostra ànima estigués al lloc de la meva: sabria lligar raons contra vosaltres, i mouria el cap per censurar-vos; us confortaria amb la meva boca, i no estalviaria el condol dels meus llavis.» JOB 16:2-5 BEC
Quantes vegades he actuat jo com els amics de Job. A algú que pateix, en lloc de consolar-lo, li he donat correcció. En lloc d'una abraçada i pregària, he ofert consell no sol·licitat.
Al verset 26 del capítol 6 Job els diu: Penseu censurar paraules, i els discursos d'un desesperat, que són com el vent?”Job reconeix que enmig de la desesperació les paraules d'angoixa flueixen. I l'única cosa que s'esperava dels seus amics en aquell moment eren orelles disposades a rebre-les i una abraçada d'empatia. Job els diu que al lloc d'ells, ell els encoratjaria amb les seves paraules i les seves consolacions apaivagarien el seu dolor. Quines paraules boniques!
Després d'un altre discurs amarg de Job, Bildab el va reprendre, proclamant la justícia de Déu. Job i els seus amics sabien que Déu és just, però Bildad semblava oblidar que aquest món en què vivim no és just. Més aviat, com argumenta Job, el mal ve a justos i injustos per igual. Com ensenya el savi a Eclesiastès, un mateix succés pot esdevenir al bo i al dolent. No estem exempts de calamitats.
Sofar, el tercer amic, no va poder resistir-se a oferir el seu granet de sorra a la discussió, per la qual cosa va irrompre acusant Job i la seva família de pecats ocults, i el va animar a confessar-los i penedir-se'n per ser restaurat. Però nosaltres els lectors sabem que, encara que Job no era un home perfecte, no estava sent afligit pel seu pecat. Veiem Job al capítol 12 declarant la saviesa de Déu i la seva sobirania, i al 13 intenta explicar que no estava vivint en desobediència a Déu, sinó que les tragèdies són part natural d'aquesta vida, efímera i plena de disgustos (Job 14:1)Aquesta discussió va continuar per torns, mentre els uns i els altres dissertaven sobre la maldat humana i la justícia de Déu. Fins i tot el jove Eliú, veient que Job es defensava a si mateix més que a Déu, va intervenir per cridar l'atenció a Job i exaltar la grandesa de Déu. Tots mantenien suposicions que no eren del tot certes, com pensar que als bons tot els va bé o que als dolents les coses els van malament. Qualsevol que hagi viscut uns anys en aquesta terra sap que això no és cert, i la Paraula de Déu en aquest llibre, a Eclesiastès, als salms entre d'altres, ens recorda que el mal en aquesta terra trastornada pel pecat toca a cadascú en un moment o altre. Però Déu promet la seva presència, i que a aquells que el busquen, encara les calamitats els poden portar benediccions inesperades.
En els darrers capítols del llibre, és Déu mateix qui ha de prendre la paraula. És Déu mateix qui parla amb Job, mostrant-li el seu lloc i contrastant-lo amb la grandesa i saviesa de Déu. Però Déu sí que consola Job, ja que és Ell mateix qui li restauraria la seva salut i tot el que li havia estat tret.
Pel que fa als tres amics de Job, Déu els va reprendre obertament. Déu els acusa de no haver parlat el que és recte sobre Déu. Havien fet una lectura incorrecta dels esdeveniments, i havien arribat a conclusions errònies. Que fàcil és per a nosaltres fer això! Suposem que coneixem els motius dels altres i el perquè de tot el que passa. I com els amics de Job, pequem de llistes, i fem més malament que bé.
A l'últim capítol, Déu realitza una reconciliació genuïna entre Job i els seus amics, en què els amics demanen perdó, i Job mostra el seu perdó demanant a Déu per ells. I Déu “va acceptar la pregària de Job”. Preciós final a una situació difícil entre amics. Ara pregunto, has intentat ajudar a algú alguna vegada i has arribat a ser un “Guaridor de quimeres”, un consolador molest? T'animo a restaurar aquesta relació. Preparem-nos per consolar els nostres amics i familiars que pateixen, amb més silenci empàtic, amb molta pregària, i amb l'ús adequat de la paraula, deixant que sigui Déu mateix qui tracti amb ells l'assumpte a través del seu Esperit. No pequem com els amics de Job, suposant que podem saber els motius darrere de les accions dels altres. Demanem a Déu saviesa per consolar en el dolor, i per donar consell prudent quan calgui.
