«Les dites dels savis són com agullons; i com estaques ben clavades les dels mestres de la comunitat, posades per un sol pastor.» ECLESIASTÈS 12:11 BEC.Eclesiastès 12:11 presenta el que el llibre d'Eclesiastès està intentant ensenyar-nos. En primer lloc, el savi ens presenta agullons que incomoden, però que alhora ens provoquen a actuar. I, en segon lloc, i de manera complementària, hi ha estaques que ens donen l'estabilitat que necessitem per viure una vida sàvia. En aquesta reflexió tractarem els agullons que ens presenta el llibre d'Eclesiastès i a la següent presentarem les estaques que ens afirmen.Els agullons de què parla el llibre no són els d'un escorpí, més aviat parla de l'instrument que fa servir el ramader per motivar els animals a continuar endavant quan tenen la temptació de quedar-se plantats en un lloc. Els agullons ens provoquen a examinar-nos i no quedar-nos on som.Déu presenta a Eclesiastès tres agullons que ens ajuden a reconèixer la nostra insuficiència i la necessitat que tenim d’un ésser més gran que nosaltres.Els tres agullons que presenta Eclesiastès són:1. La incapacitat de controlar l’univers material2. La incapacitat de plena satisfacció en aquest món material3. La incapacitat de prolongar la nostra existènciaEl primer agulló és que no podem controlar l'univers material.Eclesiastès 1:4-10 (BEC) diu «Una generació se’n va i una altra generació ve, però la terra roman sempre. El sol surt i el sol es pon, i s’apressa cap al lloc d’on torna a sortir. El vent va cap al sud i gira cap al nord; fa voltes i més voltes, i amb el seus giravolts retorna, el vent. Tots els rius van a parar al mar, i el mar no s’omple, i del lloc on han sortit, els rius tornen per fluir de nou. Totes les coses són carregoses. Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar, ni que l’oïda no està farta de sentir. Allò que ha estat és el que serà, i allò que es va fer és el que es farà; que no hi ha cap cosa nova en aquest món. Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir: “Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.»Coneixes algú que pugui controlar el clima? El llibre de Job ens recorda que com a humans som incapaços de controlar l'univers en què vivim. No hi ha res de nou sota el sol, i per molt que intentem arribar on altres no han arribat i aconseguir controlar aquest univers, coses grans i petites se'ns escapen de les mans.És aquest afany de control el que porta molts a viure una vida controlada per l'estrès, fins al punt que els seus propis cossos deixen de funcionar com haurien de fer. Déu ens permet experimentar aquesta incapacitat de controlar cada situació perquè mirem cap a aquell que va crear i controla aquest univers, i que com diu el Salm 115:3 (BEC) «El nostre Déu és al cel, i tot el que s’ha proposat ho ha fet.»En segon lloc, no som capaços d’arribar a un nivell ple de satisfacció en aquesta terra. No hi ha res en aquest univers material que ens pugui satisfer. No importa quant pugui assolir l'ésser humà, sempre queda aquesta sensació que falta alguna cosa més. Això és el que porta a l'avarícia, l'esgotament o els conflictes.El predicador a Eclesiastès explica com ell, sent rei a Jerusalem, va aconseguir gaudir de plaers que molts volguessin tenir.Va adquirir coneixements més grans que qualsevol de la seva època. Diu al capítol 1:14 (BEC)«He observat totes les obres que es fan en aquest món, i he vist que tot és vanitat i afany inútil.»«Vaig reflexionar interiorment i em vaig dir: “Heus aquí que m’he engrandit i he acumulat saviesa, més que tots els meus predecessors a Jerusalem; i el meu cor s’ha omplert de saviesa i ciència.”» «Vaig aplicar el meu cor a estudiar la saviesa i a comparar la niciesa i la follia; i he comprès que fins i tot això era afany inútil,» ECLESIASTÈS 1:16-17 BECTambé va gaudir de plaers que li portessin alegria. Diu al capítol 2:«Em vaig dir interiorment: Vine, doncs, que jo et provaré amb la vida alegre i tastaràs la felicitat.» L’ECLESIASTÈS 2:1 BECVa prosperar econòmicament fins a ser conegut per les seves riqueses. Diu:«Vaig dur a terme grans obres: em construïa cases, plantava vinyes,» ECLESIASTÈS 2:4 BEC.«A més, vaig aplegar plata i or, tribut especial dels reis i de les províncies. Em vaig proveir de cantors i cantatrius, i de les delícies dels fills dels homes, copers i rebosters.»ECLESIASTÈS 2:8 BEC“I vaig ser engrandit i augmentat més que tots els que van ser abans de mi a Jerusalem; a més d'això, vaig conservar amb mi la meva saviesa.Resumint, ens diu el verset 10 del segon capítol:«No vaig negar als meus ulls res del que desitjaven, ni vaig privar el meu cor de cap mena de plaer; perquè el meu cor fruïa de tot el meu treball, i aquesta fou la recompensa a totes les meves fatigues.» L’ECLESIASTÈS 2:10 BEC.I no obstant això, en analitzar tots els seus èxits, no va trobar plena satisfacció, sinó que va descobrir el tercer agulló de l'ésser humà.El savi rei va arribar a la conclusió que tot en aquest món era vanitat i aflicció d'esperit (1:14; 2:11)El tercer agulló tracta de la vanitat de la vida. Als versets 14-21 del segon capítol, l'orador el descriu molt nítidament:«El savi té els ulls a la cara, i el neci camina a les fosques. Tanmateix he pogut adonar-me que a tots dos els espera la mateixa sort. Llavors, dintre meu vaig pensar: La sort del neci m’espera també a mi. Què en trec, doncs, de fer-me més savi que ell? I dintre meu vaig pensar: “També això és vanitat.” Perquè, tant del savi com del neci, no en resta un record permanent, ja que en el decurs del temps tot s’oblida, i el savi es mor igual que el neci. He arribat a detestar la vida, perquè em fastigueja tot el que es fa en aquest món; tot és vanitat i afany inútil! També he arribat a avorrir tota la tasca en què m’havia afanyat en aquest món, ja que l’hauré de deixar a aquell qui vingui després de mi. ¿Qui sap si serà savi o neci aquell qui es farà amo de tot el meu treball, que tant m’ha costat i en el qual he aplicat tot el meu saber en aquest món? També això és vanitat. He tornat a sentir el cor defallit per tota la tasca en què m’havia escarrassat en aquest món. Després que un home ha treballat amb saviesa, ciència i destresa, haurà de deixar el que és heretat pròpia a un altre que mai no s’hi ha esforçat. Això també és vanitat i una gran injustícia!»ECLESIASTÈS 2:14-21 BECAquesta reflexió del Predicador a Eclesiastès il·lustra molt clarament la reacció més fàcil i lògica davant els tres agullons de la vida. És fàcil reaccionar davant de les nostres limitacions caient en l'angoixa i el desànim.Però els versets que segueixen a aquesta lamentació ens ofereixen una segona reacció, menys natural, però molt més convenient i profitosa per a la nostra vida.«No li queda a l’home res de millor que menjar i beure i sentir-se interiorment satisfet del propi treball. Tanmateix, també he pogut veure que això depèn de la disposició de Déu;» ECLESIASTÈS 2:24 BECA Eclesiastès 3:12-13 Ho reitera: «He comprès que per a ells no hi ha res de millor que alegrar-se i buscar el benestar durant la seva vida, perquè, si tots els homes mengen, beuen i frueixen del bé, enmig dels seus afanys, és per bondat de Déu.» ECLESIASTÈS 3:12-13 BECAquesta vida és un regal de Déu. Déu ens ha posat límits, però aquests límits no estan per frustrar la nostra existència, sinó més aviat perquè gaudim la vida a la seva companyia, sabent que Ell pot suplir allò que a nosaltres ens falta. I si entenem això, podrem alegrar-nos del que tenim i gaudir aquest univers material de manera sana.Descobreix en la propera reflexió les estaques que Déu ha establert perquè ens puguem mantenir ferms i gaudir del regal de la vida.
