Al llibre de Daniel veiem que la vida de pregària del profeta era real i dinàmica. Daniel reconeixia que necessitava temps amb Déu per poder complir fidelment amb totes les responsabilitats que tenia a la seva feina, i feia del seu temps tot sol amb Déu una prioritat inalterable. Daniel sabia que el Déu del cel escoltava les seves pregàries, i aquest venia davant Déu sistemàticament, tres vegades al dia, com llegim al capítol sis.
Quan Daniel pregava no recitava interminables poesies, ni feia repeticions. Veiem al llibre que Daniel parlava amb Déu; al capítol 2 i al 9 veiem com consultava amb Déu el que no entenia, per rebre saviesa de Déu; veiem també que Daniel donava gràcies pel que Déu feia (capítol 2), confessava els seus pecats a Déu, (capítol 9), i intercedia també pel seu poble demanant perdó i direcció I llegim que Déu escoltava Daniel i atenia les seves necessitats. Al Capítol 11:12 (BEC) Déu li diu: «No tinguis por, Daniel, perquè des del primer dia que et vas disposar de tot cor a comprendre, i et vas humiliar davant el teu Déu, les teves paraules van ser escoltades,» Saps que quan preguem, el mateix Déu que escoltava Daniel ens escolta també a nosaltres si anem a Ell amb sinceritat i humilitat?
No només pregava Daniel a Déu sistemàticament, sinó que s'ajuntava amb altres per pregar quan tenia situacions especials, perquè els seus amics preguessin amb ell.
Al capítol 2, quan Daniel va informar el capità enviat per Nabucodonosor que interpretaria el somni del rei, veiem que Daniel va sortir de la presència del capità, i va anar a veure els seus amics per demanar-los que preguessin amb ell pel que feia a aquest tema. Davant la prova, i amb necessitat de saviesa, Daniel va anar als seus íntims amics perquè preguessin amb ell. I ens diu el verset 19 que Déu va contestar aquestes pregàries, i «Aleshores Daniel, en una visió nocturna, va rebre la revelació d’aquell misteri i va beneir el Déu del cel.» DANIEL 2:19 BEC
Daniel no només venia a Déu a demanar favors. Veiem que Daniel venia Déu a lloar-lo pel seu caràcter diví i les respostes a les pregàries. Daniel 2: 20-23 (BEC):«Daniel prengué la paraula i digué: Que el nom de Déu sigui beneït eternament, perquè la saviesa i el poder són ben seus! Ell és qui fa alternar els temps i les circumstàncies, deposa reis i entronitza monarques, dóna la saviesa als savis i la ciència als entenimentats. Ell és qui revela les coses profundes i misterioses, coneix el que amaguen les tenebres, i la llum habita en ell. A tu, Déu dels meus pares, et dono gràcies i t’exalço, perquè m’has donat saviesa i força; i ara m’has revelat el que t’hem demanat, ja que ens has fet conèixer l’enigma del rei!»
En humilitat i agraïment, Daniel lloava Déu per donar-li la saviesa per entendre i la força per presentar-se davant del rei. Quina benedicció veure que en la seva pregària, Daniel reconeixia que allò que havia succeït era de la mà de Déu, per donar glòria al Déu de poder i saviesa. Aquesta actitud d'humilitat i agraïment contrasta amb la supèrbia demostrada pel rei Baltasar, que el va portar a la seva destrucció i a l'arribada dels medes al poder.
Al capítol sis de Daniel, Darius el mede governada a Babilònia, i ens diu el text que li va semblar bé instituir 120 sàtrapes, o governadors de províncies, que governessin tota la terra, i sobre tots aquests va posar tres homes, un dels quals era Daniel. Ens diu el text que Daniel tenia alguna cosa especial que els altres no tenien, de manera que el rei estava pensant posar-lo sobre tots ells. Així va ser que els altres, per gelosia, van començar a buscar alguna manera de condemnar Daniel. Aquests homes envejosos buscaven ocasió per denunciar Daniel per qualsevol cosa, però després d'examinar la seva vida ens diu el verset 4 que « buscaren un pretext contra Daniel per acusar-lo d’algun afer d’estat, però no podien trobar cap motiu d’acusació ni cap falta, perquè ell era honrat i no el podien acusar de cap negligència ni de cap corrupció. Aleshores aquells homes es van dir: “No trobarem cap pretext contra aquest Daniel per poder-lo acusar, si no és que en trobem algun de relacionat amb la llei del seu Déu.”» DANIEL 6:4-5 BEC
Aquests homes van idear un pla per destruir Daniel. Van incitar el rei que firmés un edicte irrevocable pel qual durant 30 dies ningú no pogués demanar res d'home o déu, excepte a Darius. I aquell que trenqués aquest edicte, seria tirat al fossat dels lleons. Tanmateix Daniel va mantenir el seu compromís amb Déu, decidint com havien fet els seus amics que era millor obeir Déu que els homes. Ens diuen els versets 10-11 que «Quan Daniel va saber que l’edicte era confirmat es va retirar a casa seva i, obrint les finestres de la cambra alta orientades vers Jerusalem, es posava de genolls tres vegades al dia, pregant i lloant el seu Déu, tal com ho havia fet sempre. Llavors aquells homes s’hi van precipitar i van sorprendre Daniel pregant i suplicant el seu Déu.» DANIEL 6:10-11 BEC
Van anar aquests i el van denunciar davant Darius, i quan aquest va veure el que els companys de treball de Daniel estaven intentant fer, ens diu el text que va intentar lliurar a Daniel tot el dia. Però aquests homes havien estat astuts en la seva planificació, i van recordar al rei que l'edicte que havia signat era irrevocable i no el podria canviar. El tenien atrapat i Darius hauria de llançar Daniel a la fossa. Quan el rei, es va veure obligat a enviar el seu millor governador al fossat on lleons famolencs esperaven per devorar-lo, li va dir a Daniel: El Déu teu, a qui tu contínuament serveixes, ell et lliuri.
Això no era un comentari sarcàstic com el que es va sentir a la creu quan van dir a Jesús: “salva't a tu mateix! Si ets el Fill de Déu, baixa de la creu! (Mateu 27:40) Daríus desitjava de cor que Daniel no morís, i sabia que Déu podria lliurar-lo. Potser hauria sentit de com Déu havia lliurat els altres tres jueus que es van mantenir fidels a Déu.Ens diu el text que el rei Darius va passar la nit desvetllat, i quan va arribar el matí, va anar a la fossa on havien llançat Daniel, «Es va acostar a la fossa i va cridar Daniel amb una veu trista i li digué: “Daniel, servidor del Déu vivent, el Déu que tu serveixes amb perseverança t’ha pogut salvar dels lleons?” Daniel respongué al rei: “Que tinguis llarga vida, oh rei! El meu Déu ha enviat el seu àngel i ha tancat la gola dels lleons i no m’han fet cap mal, perquè davant d’ell és patent la meva innocència, igual com davant teu, oh rei, ja que jo no he comès cap mal.”» DANIEL 6:20-22 BEC
I el rei, veient que aquells homes cruels havien planejat tal complot contra un home fidel i just, va fer fora els que havien acusat Daniel al fossat dels lleons, d'on mai no van sortir. I Darius el mede va declarar: «De part meva queda establert, per decret, que en tots els dominis del meu reialme tothom temi i reverenciï el Déu de Daniel. Ell és el Déu vivent, que perdura per tots els segles. El seu regne no serà destruït i el seu domini no tindrà fi. Ell salva i ell allibera, ell fa senyals i prodigis al cel i a la terra; ell ha alliberat Daniel del poder dels lleons.”» DANIEL 6:26-27 BEC
I ens diu el text que «Daniel va mantenir el seu prestigi durant el regnat de Darius i durant el de Cir, el persa.» DANIEL 6:28 BEC
Daniel tenia clar que el seu temps personal amb Déu seria una prioritat a la seva vida. I així com vam veure que Déu va cuidar els seus quan es van mantenir fidels a Ell, Déu va cuidar Daniel quan aquest va mantenir la seva vida de pregària com una prioritat no negociable.
I si cadascuna de nosaltres prenguéssim tan de debò el nostre temps de pregària? Els governadors del temps de Daniel van ser transformats i Déu va prosperar als seus. Potser si ens poséssim seriosos a la pregària, veuríem un canvi en els nostres governadors. Sens dubte, Déu vol fer meravelles a les nostres vides i a les vides dels qui ens observen. Visquem compromeses a mantenir una relació dinàmica amb el nostre Déu, i vegem el que Déu vol fer en nosaltres, i a través de nosaltres.
