Vegem avui el llibre de Joel, que com el llibre d'Abdies, no està datat, ni ens dona pistes sobre el temps en què el profeta podia haver viscut. En certa manera, aquest fet ens dona la llibertat de prendre el missatge de Joel i veure com aquest transcendeix a través dels temps.
El profeta parla als habitants de la terra (1:2). És clar que primer parlava al poble d'Israel, però pensem en el missatge com un que viatja a través dels temps, com diu Joel, a tots els habitants de la terra.
El llibre recull una sèrie de poemes que presenten certes situacions que havien passat, i d'altres que encara estaven per passar.
El llibre comença amb un poema descrivint unes plagues que havien fet malbé la terra. Tal va ser la destrucció, que ens diu el verset 3 que el poble en parlaria per generacions. «Allò que havia deixat la llagosta, ho ha devorat la saltarel·la; allò que havia deixat la saltarel·la, ho ha devorat el saltamartí; allò que havia deixat el saltamartí, ho ha devorat el llagost.» JOEL 1:4 BEC. Sembla que una tragèdia havia succeït a una altra, i la terra estava devastada. Els camps havien quedat destrossats i l'esperança de superar aquestes pèrdues era escassa.
Què ha de fer un poble davant d'una tragèdia mediambiental com aquesta? Molts hem viscut de prop una cosa semblant, o ho hem vist a la televisió. La gota freda, inundacions que destrossen les collites, terratrèmols que destrueixen pobles, temporals que arrasen deixant danys difícils de superar… Com respondre davant de tot això? Déu ens mostra el camí, a través de Joel 1:14 (BEC) «Proclameu un dejuni sant, convoqueu una assemblea solemne, aplegueu els ancians, tots els habitants del país, al temple del Senyor, el vostre Déu, i clameu al Senyor.» Els versets 19-20 deixen clara la intenció del profeta de cercar Déu en la tragèdia: «Oh, Senyor, jo clamo a tu: un foc devora les pastures de l’estepa i una flama abrusa tots els arbres dels camps. També els animals feréstecs clamen a tu, perquè s’han assecat els rierols i el foc ha devorat l’herbei de l’estepa.» JOEL 1:19-20 BEC. En la dificultat, la reacció sàvia era clamar Déu.
Si el capítol 1 parlava d'una plaga d'insectes, el capítol 2 descriu un atac per part d'exèrcits enemics. En forma de poesia descriu aquest terrible esdeveniment: «Dia de tenebres i foscor, dia de tenebrosa nuvolada. Com l’aurora s’expandeix sobre les muntanyes, així s’expandeix un poble nombrós i fort; mai no n’hi ha hagut un altre com aquest, i, després d’ell, no n’hi haurà cap més en tots els anys, per moltes generacions. Davant d’ell un foc va devorant, i darrere d’ell una flama va consumint. Com un jardí de delícies és la terra davant d’ell, però al seu darrere queda un desert, una desolació; no hi ha res que se li escapi!» JOEL 2:2-3 BEC
El poble havia experimentat una catàstrofe natural, i en un futur esperava una catàstrofe humana. No sabríem dir quina és pitjor. Quan la terra gemega i veiem les conseqüències, ens entristim, però quan és l'ésser humà qui s'aixeca contra altres éssers humans per ferir i destruir, aleshores s'haurien d'obrir els ulls del nostre enteniment per reconèixer que en veritat, la maldat regna en aquest món on vivim. D'un Edèn n'hem fet un desert. I aquest deteriorament no és obra de Déu, sinó del pecat.
Però aquesta vegada sembla que l'exèrcit que descriu el profeta pertany al Déu de Justícia. Sembla anar explicant pel verset 11 que aquests esdeveniments ocorreran en un futur, en què Déu amb el seu exèrcit farà tremolar la terra. «El Senyor fa ressonar la seva veu davant del seu exèrcit, ja que el seu campament és immens, i molt nombrós el que ha d’executar la seva voluntat. El dia del Senyor és gran i molt terrible! Qui el podrà deturar?» JOEL 2:11 BEC. No triga el text a oferir-nos un desenllaç a aquesta terrible imatge de guerra. Contrastant amb el patiment del conflicte, el verset 13 ofereix misericòrdia i clemència. Déu els crida a penedir-se de tot cor, i rebre la gràcia del Totpoderós. Diu: «Esquinceu els vostres cors, i no pas els vostres vestits, i torneu-vos al Senyor, el vostre Déu, perquè ell és clement i compassiu, lent per a la ira i gran en misericòrdia, disposat a revocar el càstig.» i la bella afirmació del 18: «Llavors el Senyor, encès de zel per la seva terra, perdonarà el seu poble,»
De què servia que mostressin penediment esquinçant-se els vestits si el seu cor no n'estava penedit? Déu, com havia dit moltes vegades, els recorda que Ell està interessat en una conversió interior, i no només en un canvi de costums i mostres d’angoixes. Déu mira el cor penedit i perdona sense reserves.Si fos així de senzilla la resolució de conflictes aquí a la terra… Però en realitat ho és! El penediment i el perdó han de ser presents a la nostra vida diària! i haurien de ser tan automàtics com aquí es presenten. Que Déu ens ajudi a reconèixer les nostres faltes, i a perdonar aquells que ens ho demanen.
La destrucció i el conflicte no era la fi de la història. Joel 2:21 al 25 continua mostrant-nos que tota aquesta tragèdia acabaria per donar pas a una etapa gloriosa. «No temis res, terra! Alegra’t i exulta, que el Senyor ha fet grandeses! No tingueu por, vosaltres, bestioles del camp, que ja verdegen les pastures de l’estepa, els arbres ja donen fruit, la figuera i el cep fructifiquen. Alegreu-vos, doncs, fills de Sió, i exulteu en el Senyor, el vostre Déu, perquè ell us dóna la pluja al seu temps, fa davallar damunt vostre les ruixades de primavera i de tardor, com abans. Les eres s’ompliran de blat, i els cups vessaran de most i d’oli. Jo us compensaré de les anyades que va devorar la llagosta, la saltarel·la, el saltamartí i el llagost, el gran exèrcit meu que vaig enviar contra vosaltres.» JOEL 2:21-25 BEC
En tot aquest patiment, i en tota aquesta restauració i alegria, el poble reconeixeria que Déu és únic, que no n'hi ha cap altre, i que Ell viu enmig del seu poble.
Déu ens ha avisat que abans del dia de judici final hi haurà desastres naturals, hi haurà guerres i conflictes de tota mena. Ens diu aquí: «Faré aparèixer prodigis als cels i a la terra; sang i foc i columnes de fum: el sol es canviarà en tenebra i la lluna en sang, abans no arribi aquell dia gran i terrible del Senyor.» JOEL 2:30-31 BECPerò Déu ens ha avisat ja i hem d'entendre que tot això serà passatger, senyals que el dia final s'acosta, i la seva gràcia salvadora encara està disponible a tothom que invoqui el seu nom.
El llibre acaba amb una secció sobre l’alliberament del Senyor. Ell vessaria el seu Esperit, portaria judici a les nacions, i portaria veritable alliberament al seu poble. Els jueus que el sentissin es meravellarien per aquestes promeses d'alliberament. És més, encara hi al·ludeixen i esperen l'alliberament. Però, saps que el Senyor ha obert l'oferta d'alliberament a cada persona que hi posi la confiança i invoqui el seu nom? El capítol dos acaba amb un verset que és citat al nou testament per oferir salvació als gentils, aquells que no són part del poble d'Israel. Diu així: «I tot aquell qui invoqui el nom del Senyor serà salvat, perquè a la muntanya de Sió i a Jerusalem hi haurà la salvació, com ha dit el Senyor, i entre els supervivents que el Senyor haurà cridat.» JOEL 2:32 BEC
I què si ets part d'aquest romanent a qui Ell ha cridat? T'has parat a escoltar la Seva veu? “Si avui sents la seva veu”, llegim a la carta als Hebreus, “no tanquis el teu cor.”
Assegura't que el teu nom estigui inscrit a la llista dels qui en el dia del judici final, hauran saldat els comptes amb Déu per mitjà de la gràcia salvadora de Crist, vessada a la creu per a l'alliberament de l'ànima.
