Jonàs és un personatge amb qui molta gent està familiaritzat. Curiosament, hi ha qui confon la seva història amb la de Pinotxo, potser perquè el famós personatge animat per Disney va passar un temps dins d'un gran peix. No obstant això, i òbviament, la història del profeta és real, i va passar molts segles abans que s'inventés aquest curiós personatge mentider i rebel fet de fusta.
El llibre de Jonàs es diferencia dels altres llibres profètics en el fet que aquest, en lloc de comunicar el missatge de Déu a un grup determinat de gent, ens mostra la reacció del profeta davant de la missió que Déu li va donar.
El llibre comença amb les paraules de Déu a Jonàs: «“Alça’t i vés a Nínive, aquella gran ciutat, i predica contra ella, perquè la seva iniquitat ha pujat fins a la meva presència.”» JONÀS 1:2 BEC. Davant aquestes poques paraules, Jonàs va reaccionar fugint en la direcció contrària. Mentre Déu li enviava a Assíria, Jonàs va pujar a bord d'un vaixell que anava a Tarsis, lloc que es creu que era a la costa sud del que avui és Espanya.
Al principi, el text no ens diu per què va fugir Jonàs, però ens diu que volia anar-se’n “lluny de la presència del Senyor” Mentre travessaven el mar Mediterrani, es va desfermar una gran tempesta. Déu va enviar tanta tempesta que semblava que el vaixell se n'anava a partir, i els mariners van començar a tirar estris al mar i a pregar als seus déus. Aquests homes no adoraven el Déu dels hebreus; servien déus pagans. «Jonàs, però, havia baixat al fons de la nau, s’havia ajaçat i dormia profundament. Llavors, el patró se li va acostar i li digué: “Què fas, dormilega? Aixeca’t i prega el teu déu; potser aquest déu es recordarà de nosaltres i no ens perdrem.”» JONÀS 1:5-6 BEC
Aquests mariners estaven desesperats. Els seus déus no semblaven estar escoltant o contestant les pregàries. Sembla que Jonàs no va reaccionar, per la qual cosa els mariners van fer sorts que els revelessin qui era el causant de què estava passant, i curiosament la sort va caure a Jonàs. Aquests el van treure i li van preguntar qui era i d'on venia. «I ell els digué: “Sóc hebreu i reverencio el Senyor Etern, el Déu del cel, que ha creat el mar i la terra.”» JONÀS 1:9 BEC. I els va dir que fugia del Déu a qui acabava de descriure. Els mariners es van espantar, ja que entenien la gravetat de la gosadia de fugir del Déu que havia creat, com Jonàs els havia dit, la terra i el mar. Si Jonàs de veritat temia aquest Déu, per què havia pujat a un vaixell que havia de travessar tota la mar? No va pensar que el Déu que tot ho va fer també ho controlava tot? Jonàs no havia mostrat per les seves accions que conegués Déu o que realment el temés. Com que el mar continuava agitant-se, els mariners van preguntar a Jonàs «Què hem de fer amb tu perquè es calmi el mar? Ja que s’enfurismava cada vegada més. Ell respongué: “Agafeu-me i tireu-me al mar, i el mar es calmarà, perquè estic segur que és per culpa meva que s’ha aixecat aquesta gran tempesta.”» Ens diu el text que aquests mariners, per no voler fer-lo fora al mar, van tractar per tots els mitjans de controlar el vaixell. «Els homes seguien remant, intentant de tornar a terra, però no podien, perquè el mar s’enfurismava cada vegada més.» «Llavors van invocar el Senyor i digueren: “Senyor, et preguem, ara, que no ens facis morir a nosaltres per la vida d’aquest home, ni facis recaure damunt nostre la sang innocent, ja que tu, Senyor, has fet que passés això segons la teva voluntat.” Tot seguit van agafar Jonàs i el van tirar al mar, i el mar va calmar la seva fúria.» JONÀS 1:11-15 BEC.
Aquests mariners, en sentir del Déu que Jonàs els va presentar, li van suplicar que els perdonés pel que farien. Havent vist el que ha passat, ens diu el text: que van témer Déu i van oferir sacrifici, fent vots a Déu.
Veus la diferència entre Jonàs i aquests homes? Jonàs deia que temia Déu, però les seves accions mostraven el contrari. Aquests homes, que van pujar al vaixell sense conèixer Déu estaven ara de genolls, oferint sacrifici i fent vots davant del creador del mar i de la terra. Jonàs tenia greus problemes. No eren que acabaven de fer-lo fora al mar; després de tot, ell mateix ho havia demanat als mariners per veure si així es deslliurava de Déu i de la missió d'anar als de Nínive. Però Déu no havia acabat amb Jonàs. Aquest encara no havia confessat el motiu de la seva fugida, però era obvi que tenia assumptes per arreglar.
Quan Jonàs s'enfonsava al mar, va pensar que es moria. Descriu la seva situació al capítol dos: «Jo he dit: Sóc foragitat de davant la teva presència; no obstant, tornaré a mirar vers el teu sant temple. Les aigües m’estrenyen fins a l’ànima; els abismes m’envolten, les algues se m’enreden al cap. Vaig davallant fins als fonaments de les muntanyes; la terra, amb els seus forrellats, em fa presoner per sempre. Però tu fas que la meva vida s’alci de la fossa, Senyor, Déu meu!» JONÀS 2:5-7 BEC. Jonàs defallia, i Déu el va rescatar.
Déu va enviar un gran peix que s´empassés Jonàs viu. I va ser aquí, dins del peix, que Jonàs es va adonar de la misericòrdia que Déu havia tingut amb ell. Jonàs confessa: «Quan l’ànima defallia dintre meu, m’he recordat del Senyor, i la meva pregària ha entrat a la teva presència, al teu sant temple. Els qui adoren les vanitats mentideres abandonen la seva pietat. Però jo, amb veu de lloança, t’oferiré sacrificis, compliré les promeses que t’he fet. La salvació pertany al Senyor!”» JONÀS 2:8-10 BEC
Déu no li va demanar explicacions, ni tampoc n'hi va donar cap. Simplement va fer que el peix el vomités a la platja. Ara Jonàs demostraria si de debò estava compromès amb Déu.
Jonàs va anar a Nínive, i va donar el missatge de Déu al poble. No es va esforçar a presentar el pla de Déu per a la redempció. Es va limitar a fer el mínim, advertir-los de la destrucció que els venia “D’aquí a quaranta dies, Nìnive serà destruïda!” I per a sorpresa de Jonàs i de qualsevol que conegués els assiris, «La gent de Nínive va creure en Déu: van proclamar un dejuni i es van vestir de sac, des del més gran fins al més petit. I quan la notícia va arribar al rei de Nínive, es va alçar del seu setial, es tragué les vestidures reials i es cobrí amb roba de sac, i va anar a seure a la cendra. I es va fer una proclama que es va anunciar per tot Nínive, per decret del rei i els seus notables, que deia: “Que ningú, ni home ni bèstia, ni bous, ni ovelles, no han de tastar res; no han de sortir a pasturar ni a beure aigua, sinó que s’han de cobrir amb roba de sac, tant els homes com les bèsties, i que clamin a Déu amb insistència, i que tothom es penedeixi del seu mal camí i dels actes de violència que fins ara ha fet. Qui sap si Déu s’hi repensarà i es desdirà i apaivagarà la fúria del seu enuig, i no haurem de morir.”» JONÀS 3:5-9 BEC.I Déu no va portar la destrucció sobre aquest poble penedit. El just i el bon Déu estava disposat a donar-los l'oportunitat de canviar el seu rumb.
T'has fixat? El Déu misericordiós va disposar que els mariners el poguessin conèixer de camí a Tarsis, va donar una altra oportunitat a Jonàs, i va portar la salvació al poble penedit de Nínive.
Tot i la desobediència de Jonàs, l'obra de Déu es va estendre en moltes direccions. Em pregunto què van explicar els mariners quan van arribar al seu destí. Segurament altres van poder conèixer el Déu que va crear el mar i la terra. I és que res ni ningú pot fer malbé l'obra redemptora de Déu, ni tan sols un profeta rebel, perquè Déu és sobre totes les coses. A Ell sigui la glòria.
