El llibre d’Habacuc és interessant perquè a diferència dels altres llibres profètics, on el profeta comunica el missatge de Déu al poble, aquest comparteix la conversa del profeta amb Déu. Habacuc va a Déu amb les seves inquietuds, perquè sap que l'únic que pot fer alguna cosa és Déu. I és que els profetes, com hem esmentat altres vegades, també tenien moments en què no entenien el que Déu estava fent o sentien dubte o ansietat davant l'aparent silenci de Déu.
Diu així Habacuc al capítol 1: 2-4 (BEC): «¿Fins quan, Senyor, clamaré sense que m’escoltis, et cridaré a causa de la violència, sense que tu em salvis? Per què em fas veure la iniquitat i mires indiferent la maldat? L’opressió i la violència són davant meu, i tot són querelles i baralles. Per això la llei queda paralitzada i les sentències no són conformes al dret, perquè el dolent assetja l’innocent, i així es perverteix la justícia.»
Uau! Habacuc ve amb allò que sembla un retret de la inactivitat de Déu davant la injustícia! No obstant així, Déu no sembla prendre-s’ho així. Qui coneix el més íntim del cor humà sap que som febles, i com a tals ens tracta. Déu li contesta amb paraules que li diuen a Habacuc bàsicament; “Espera i veuràs el que faré.” Diu el verset 5: «“Mireu les nacions i observeu: quedareu atònits, esbalaïts, perquè vaig a realitzar un prodigi, en els vostres dies, que no el creuríeu si algú us l’explicava.»HABACUC 1:5 BEC
La nostra ment no arriba a comprendre la ment de Déu, i això és normal. Hem de recordar que som éssers finits, i intentar entendre la perspectiva d'un ésser infinit és una tasca impossible. Déu procedeix a informar a Habacuc que Babilònia vindria contra el regne del sud. La nació que descriu com «poble cruel i fogós, que recorrerà el món de l’un cap a l’altre per apoderar-se de poblacions que no són seves. És formidable i terrible» vindria contra Judà i portaria molts captius. Aquest era el pla de Déu per cridar l’atenció del poble rebel d’Israel.
Habacuc va reaccionar davant la idea que Déu utilitzés Babilònia per castigar al poble. Després de tot, Babilònia era molt pitjor que Israel. Eren violents, injustos, i clarament idòlatres. Habacuc comparava el poble d'Israel amb ells, i li costava entendre que uns més sagnants i més idòlatres que ells tinguessin permís per jutjar Israel. Habacuc diu a Déu en el 1:13 (BEC): «Els teus ulls són massa purs per a contemplar el mal, ni poden veure la injustícia; per què, doncs, contemples indiferent els criminals i guardes silenci mentre el malvat engoleix els qui són millors que ell?» Un moment Habacuc es queixava a Déu de la maldat dels hebreus, i al següent els estava defensant davant de la notícia que els caldeus serien l'instrument de disciplina per a ells. Habacuc es mantenia ferm en la seva queixa davant Déu. Però veiem Déu, en la seva poderosa misericòrdia, donant-li paraula per a ell i per al poble al capítol 2.«I el Senyor em va contestar: “Escriu la visió i grava-la sobre unes tauletes, perquè es pugui llegir fàcilment. La predicció és per a un llarg termini, però el compliment s’acuita i no fallarà. Encara que trigui, espera-la, perquè és segur que vindrà, sense retard.» HABACUC 2:2-3 BEC
Déu afirma que la seva decisió es ferma i el seu pla, encara que trigaria una mica a venir, era segur. I li dóna a Habacuc la seguretat que Déu cuida els seus amb les paraules següents: «Heus aquí l’insolent que no té l’ànima recta; però el just, per la seva fe, viurà.» HABACUC 2:4 BEC.L'orgullós pensa que està bé quan la seva ànima no és recta, però el just és el que es mantindrà ferm, no per la seva pròpia força, sinó per la seva ferma confiança en Déu.Déu recorda al profeta i al seu poble que Ell no deixarà sense conseqüències cap maldat, sense importar qui la faci. Sabia que Babilònia era una nació desenfrenada, donada a borratxeres i a idolatria.
Diu contra l’embriaguesa: «Ai del qui fa beure metzina al seu proïsme! Ai de tu, que li aboques el teu fel i l’embriagues per descobrir les seves nueses! T’has sadollat d’infàmia, en comptes de glòria. Beu tu, també, i ensenya el teu prepuci! El calze de la dreta del Senyor es tomba contra tu, i la porqueria cobrirà la teva honra.» HABACUC 2:15-16 BEC. La seva disbauxa portaria després de si la ressaca; era llei de vida.
I contra la idolatría diu: «De què serveix l’estàtua que ha esculpit l’escultor? I la imatge de fosa del mestre de mentides? Per què, fabricant ídols muts, l’artista confia en allò que és la seva pròpia obra? Ai del qui diu a la fusta: Desperta’t!; i a la pedra muda: Aixeca’t! Podrà revelar-li res? Tot i que està coberta d’or i de plata, no hi ha esperit dintre seu.» HABACUC 2:18-19 BEC
i acaba el capítol dient, «En canvi el Senyor està en el seu temple sant: que calli davant d’ell tota la terra!”» HABACUC 2:20 BEC. Només Déu mereix el silenci reverent que reconeix la grandesa del qui té davant.
El contrast continua entre el que es refugia en riqueses injustes i el que edifica la ciutat amb violència. El que fan serà en va, perquè un dia Déu vindrà i establirà ciutat justa i regne just. Així ens assegura Habacuc 2:14 (BEC) «Però la terra serà plena del coneixement de la glòria del Senyor, com les aigües cobreixen la mar.»
Era un fet segur on el profeta Habacuc i tot aquell que en Déu posi la seva fe ha de descansar confiat.
Habacuc havia vingut a Déu amb les seves queixes, i Déu li havia contestat. Veiem el profeta després de la trobada amb Déu responent amb humilitat i confiança. Davant la resposta de Déu, Habacuc estava disposat a confiar i acceptar la voluntat de Déu. I és per això que tenim els preciosos versos d'afirmació del capítol 3. Comença amb aquesta pregària: «Senyor, he sentit a dir el que tu havies fet, i estic atemorit! Oh, Senyor, fes reviure la teva obra en el nostre temps, en el nostre temps fes-la conèixer! Fins en la ira, recorda’t de tenir compassió!» HABACUC 3:2 BEC
I acaba el llibre amb els coneguts versets de confiança d’Habacuc malgrat com se sent al seu interior. «Ho he sentit i se m’han commogut les entranyes, el brogit ha fet tremolar els meus llavis, una esgarrifança se m’ha ficat als ossos: tot jo era un tremolor. Però ara espero tranquil el dia de l’angoixa, quan ell vindrà contra el poble que ens envaeix. Encara que la figuera no floreixi, ni la vinya doni fruit, i manqui la collita de l’olivera, i els conreus no produeixin res per a menjar, i no hi hagi ovelles al corral ni bous als estables, jo m’alegraré en el Senyor i em gloriaré en el Déu de la meva salvació. El Senyor, el Déu Etern, és la meva força; ell farà els meus peus àgils com els dels cérvols i em farà caminar per les altures.» HABACUC 3:16-19 BEC
Tot i la incertesa, malgrat els mals pronòstics, Habacuc estava disposat a donar gràcies a Déu i confiar en Ell. Això és especialment d'ànim per a mi, reptant-me a fer jo el mateix, i espero que també tu puguis confiar i viure la vida amb goig, amb fe en qui mai no defrauda
