«En aquell temps us faré venir; al seu moment us aplegaré. Us faré objecte de bon nom i lloança entre tots els pobles de la terra, i us canviaré la vostra sort davant els vostres propis ulls, diu el Senyor.» SOFONIES 3:20 BEC
Així acaba el llibre de Sofonies, amb la promesa del Senyor que Ell els alliberaria, Ell els portaria, Ell els reuniria. Ell els posaria per a renom i per a lloança entre tots els pobles de la terra.
Aquells que sentirien això de la boca de Sofonies no estaven encara en captivitat. Les deu tribus del nord havien estat portades pels assiris. El profeta Isaïes ja havia avisat que Assíria conqueriria Israel, i ho havia fet. Però Sofonies parlava als del sud, als de Judà, que vivien a Jerusalem.
Recordem el període de la història en què el contingut d'aquest petit llibre profètic, així com els que hem estat veient, va ser donat al poble, i els esdeveniments que aquests descrivien. Judà també seria atacada, molts portats captius, i finalment Jerusalem seria destruïda. Ho anunciarien els profetes durant tot un segle, exhortant-los a buscar Déu, advertint de la destrucció que se'ls venia a sobre. Sofonies, Jeremies, Habacuc, Daniel i Ezequiel van estar durant aquest temps predicant la paraula de Déu a un poble que no va voler escoltar.
Fixem-nos, però, que el final del llibre de Sofonies ens mostra que el propòsit de Déu a portar càstig al seu poble i els pobles pagans del voltant era destruir la maldat, perquè Ell pogués establir un regne just i pur.
Sofonies presenta el mateix advertiment que veiem a Habacuc, excepte que Déu no dona a Sofonies el nom de la nació que portaria el càstig sobre Jerusalem.
El rei Josies regnava sobre Judà els dies de Sofonies. Recordem que aquest rei va ser el que va trobar la paraula de Déu mentre reformaven el temple i va fer que tothom la sentís i es fessin les coses d'acord amb el que s'hi deia. Però aquesta reforma va passar a la vida del rei i a la d'alguns dels que el seguien, però pel que sembla, no va arribar a calar a les fibres del poble en general, perquè les vides dels individus no van mostrar un canvi de cor.
Sofonies presenta al poble la situació de manera que hauria de cridar l’atenció, ja que el seu llenguatge és clar i directe. Déu els està advertint perquè ells, veient la seva condició, poguessin tornar enrere als seus camins. Diu el capítol 2: «Reuniu-vos, aplegueu-vos, poble desvergonyit, abans no es compleixi el decret ni passi el dia i us escampin com la palla; abans no vingui sobre vosaltres el dia de la ira del Senyor. Busqueu el Senyor, tots els humils de la terra, els qui us heu comportat amb rectitud; busqueu la justícia, busqueu la humilitat; potser així quedareu protegits el dia de la ira del Senyor.» SOFONIES 2:1-3 BEC
En escoltar això, segurament pots imaginar un pare o una mare cridant l'atenció del seu fill o filla, dient-li què passarà si no deixa de fer alguna cosa perillosa que estigui fent, i tot amb el desig de protegir-lo i que li vagi bé.Déu crida l'humil, perquè requereix humilitat reconèixer que depens d'algú que sap i pot més que tu. Els prega que busquin justícia i mansuetud, perquè l'orgull busca el bé propi i mai no porta a un bon fi.
El capítol dos declara el càstig que vindria a les nacions del voltant, esmentant també Assíria, la qual s'enorgullia del seu poder. I entre totes aquestes, la mateixa Jerusalem, ciutat de David, patiria la destrucció que portaria el seu propi orgull i pecat.Aquests advertiments que hem sentit de la boca d'un i altre dels profetes van ser el que el poble va sentir. Un pensaria que amb tants advertiments haurien d'haver atès, però la veritat és que els receptors del missatge semblaven estar dessensibilitzats. Déu hauria de dur a terme tota aquella destrucció, però ningú ni res podria canviar el pla de Déu per a les nacions.
Recordes que Déu havia promès a Abraham que un dia totes les nacions proclamarien el nom de Déu? Abans que això passés, tot el mal de la humanitat havia de ser jutjat. Déu faria el que havia declarat i duria a terme el seu pla perfecte. Allò que els pobles fessin no podria canviar el preciós pla que Déu tenia.
Sofonies 3:8 (BEC) diu: «Per tant, espereu-me –diu el Senyor– fins al dia que m’alci per acusar; tinc pensat reunir les nacions, aplegar els reialmes, per abocar damunt d’ells la meva indignació, tot l’ardor de la meva ira: tota la terra ha de ser devorada pel foc de la meva gelosia.» Però la següent frase afirma: «Llavors tornaré als pobles la puresa de llavis, a fi que tots invoquin el nom del Senyor i tots units el serveixin.»
El pla de Déu era el perdó i la reconciliació, però per arribar-hi, per desgràcia, havien de passar per la destrucció que comportava la rebel·lia i la desobediència. Després d'això, després del penediment i el perdó Déu promet total reconciliació, sense rancúnia ni culpabilitat; llegim a Sofonies 3: 11-13(BEC) «Aquell dia no seràs avergonyida per cap dels teus actes de rebel·lia contra mi, perquè llavors trauré d’enmig teu els qui presumeixen orgullosament, i mai més no tornaràs a enorgullir-te per la meva santa muntanya. I deixaré enmig teu un poble humil i senzill, i ells confiaran en el nom del Senyor. La resta d’Israel no cometrà maldats, no dirà mentides ni es trobarà a la seva boca una llengua enganyosa. Per això podran pasturar i descansar sense que ningú els inquieti.»
Tot i que Déu hauria de vessar sobre ells la seva ira i el seu foc hauria de consumir el mal, Déu enviaria aquell que netejaria el seu poble de tot pecat. Jesucrist vindria, segles més tard, a pagar per ells i per nosaltres el deute del pecat. El resultat que Déu vol i obtindrà serà que tota llengua i tota nació confessarà el nom de Déu. Això ha de venir, però sens dubte arribarà. Déu ja ho ha dit. Perquè escrit està, a Romans 14:11 (BEC), evocant Isaïes 45:23 «Per vida meva, diu el Senyor, que davant meu tothom doblegarà el genoll, i tota llengua exalçarà Déu.”»
Filipencs 2:9-11 (BEC) afirma: «Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.»
Que potser som nosaltres millors que allò que aquests llibres descriuen del poble d'Israel o dels pobles al voltant? És que la maldat del món s'ha eradicat? Sens dubte, no estem en posició de proclamar Déu, i el nostre món no té la disposició de doblegar genoll davant Ell.
El Senyor haurà d'enviar destrucció perquè puguem arribar a una reconciliació? Com parlava Jeremies, Déu haurà d'arrencar i destruir per després poder plantar i construir?
Hi ha un camí al Pare, l'únic camí que porta a la salvació de les nostres ànimes. Jesucrist, Déu home, va venir a la terra per reconciliar-nos amb Déu. Ell és l'únic que ens pot representar, pagant el deute que tot ésser humà té amb Déu.
Quan arribi el dia que tota llengua i tota nació doblegui genoll davant Déu, desitjo que ho puguis fer amb mi en confiança que Crist ja t'ha donat la pau amb Déu, i que tu també ets del costat del Déu Totpoderós i amorós. Aquell serà un dia gloriós.
