En aquest darrer llibre de l'Antic testament esperaríem trobar paraules d'esperança i consell per al temps que transcorreria des que s'escrivís aquest i quan s'iniciés el nou testament, un període d'uns quatre-cents anys. Tot i això, les primeres paraules de Malaquies ens informen que el que estem a punt de llegir és una profecia contra el poble d'Israel.
Havia passat un segle des que Zacaries havia escrit, des que s'havia reedificat el temple i els israelites havien tornat a habitar a Jerusalem. Tanmateix, sembla que els setanta anys de captiveri no havien ensenyat el poble a obeir Déu. Aviat s'havien tornat als antics camins, i en aquest llibre, Malaquies exposa diversos desacords entre Déu i el seu poble, el qual dubta de la cura de Déu.
A Malaquies 1:2 (BEC) Déu comença: «Jo us he estimat, diu el Senyor, però vosaltres pregunteu: En què ens has estimat?» El poble no reconeixia l'amor de Déu cap a ells, però Déu els contesta que en lloc d'haver-los escollit per ser el seu poble, Déu podria haver escollit la família d'Esaú, germà de Jacob.
En una segona conversa, Déu crida l'atenció als sacerdots a Malaquies 1:6-8 (BEC): «El fill honra el pare, i el servent, el seu senyor. Si, doncs, jo soc pare, on és la meva honra? Si soc senyor, on és la reverència que se’m deu?, diu el Senyor Totpoderós a vosaltres, sacerdots que menyspreeu el meu nom. I dieu: “En què menyspreem el teu nom?” En oferir damunt el meu altar menjar immund. Encara repliqueu: “En què t’hem deshonrat?” En pensar-vos que la taula del Senyor es pot menysprear. I quan oferiu en sacrifici un animal cec, no està malament? I quan n’oferiu un de coix o malalt, no està malament? Presenta’l al teu governador: estarà content de tu?, t’afavorirà?, diu el Senyor Totpoderós.»
Permetien al poble oferir a Déu les sobres, allò que no voldrien per a altres usos. ¿Potser pensaven que Déu no se n'adonaria, o es conformaria? Déu els desafia a portar aquests sacrificis a un príncep. No ho farien, ja que seria mostrar menyspreu a aquest, i tanmateix, estaven menyspreant Déu i volien passar desapercebuts.«A més, dieu: “Mireu que n’és de carregós!”, i ho desdenyeu, diu el Senyor Totpoderós; i m’heu portat animals aprofitats, coixos o malalts, i me’ls presenteu com a ofrena; penseu que jo acceptaré el que m’oferiu? Maleït el renegat que, tenint al seu ramat un bon mascle que ha promès d’oferir, presenta en sacrifici al Senyor una víctima tarada! Jo soc un gran Rei, diu el Senyor Totpoderós, i el meu nom és temut entre les nacions.» MALAQUIES 1:13-14 BEC
Quanta importància dona Déu a què el glorifiquem amb les nostres actituds i accions! De què serveix dir que estimem Déu si després li donem tan sols les restes?
No només havien menyspreat Déu, sinó que feien accepció de persones, estimant uns com més importants que altres, a la qual cosa Déu els recrimina a Malaquies 2:10 (BEC): «No tenim tots un sol pare? No ens ha creat a tots el mateix Déu? Per què, doncs, som deslleials els uns amb els altres, profanant així el pacte dels nostres avantpassats?» El Déu fidel demanava fidelitat del seu poble, els uns als altres, i cap a Déu.
Déu continua amb una altra acusació a Malaquies 2:17 que el poble debat: «Heu fastiguejat el Senyor amb les vostres paraules! I encara aneu dient: “En què l’hem fastiguejat?” Quan dieu: “Tothom qui obra malament passa per bo als ulls del Senyor, i ell l’accepta complagut”; o també quan pregunteu: “On és el Déu just?»
Pensaven que podien actuar malament i no ser enxampats. Havien arribat a la conclusió que no importava si un feia el que era just o no. Alguns dels salms ens mostren una confusió similar, en veure que hi ha mal al món que sembla passar-li desapercebut a Déu, arribem a la conclusió que a Déu no li importa. A Malaquies 3:15 (BEC) deien «Per això nosaltres hem de dir que són afortunats els dolents; tot i fent el mal prosperen, i encara que provoquin Déu queden impunes»No obstant això, Déu els assegura que sí que veu el just i l'injust, i que arribaria el dia en què Ell vindria a portar judici; això no ho podien dubtar. La injustícia, així com la justícia, mai no li pot passar desapercebuda.
Déu, que no canvia, és just i és veritat. Encara més, Déu els diu al capítol 3 «Jo, el Senyor, no he canviat, però vosaltres no heu deixat de ser fills de Jacob. Des dels temps dels vostres avantpassats, us aparteu dels meus manaments i no els observeu. Torneu cap a mi i jo em tornaré cap a vosaltres!, diu el Senyor Totpoderós. Però vosaltres dieu: Per què ens hi hem de tornar?» «És que un home pot defraudar Déu? Doncs, vosaltres m’heu defraudat, i encara dieu: ‘En què t’hem defraudat?’ En els delmes i en les ofrenes.» MALAQUIES 3:7-8 BEC
Déu no necessita res que nosaltres li puguem oferir. Per què voldria Déu els nostres delmes i ofrenes? Sens dubte, aquesta no és la qüestió. Potser ens hauríem de fixar en allò que Déu permet que tinguem, en comptes del que ens demana que li oferim. El poble no mostrava gratitud i no mostrava dependència. En els delmes i les ofrenes mostrem que depenem d'Ell pel nostre suport. Déu els diu a Malaquies 3:10 (BEC) «Porteu íntegres els delmes al dipòsit de provisions, a fi que hi hagi queviures al meu temple. Poseu-me així a prova, diu el Senyor Totpoderós, i ja veureu si no us obro les comportes del cel i no aboco damunt vostre la benedicció fins que no n’hi càpiga més.» Déu els repta a posar-lo a Ell en primer lloc, a donar-li l'honra que mereix, i a comprovar de primera mà les benediccions que aquesta dependència de Déu produiran.
Malaquies tanca l’Antic Testament, però ho fa deixant-nos la promesa que Jesús vindria a la terra. Déu enviaria un missatger primer, per preparar el camí (3:1). aquest seria Joan el Baptista, el que va venir abans de Crist, preparant els cors després de quatre segles de silenci profètic.
El dia del Senyor s'acostava. Jesús vindria rere Joan el Baptista, i oferiria el seu cos per pagar els pecats del món. La seva ofrena seria grata. L’anyell de Déu que treu el pecat del món vindria a la terra a portar pau entre Déu i els homes, i aquest Anyell seria digne de Déu, perfecte i sense taca.
Quina benedicció saber que davant d'un poble imperfecte, Déu ja havia proveït el sacrifici perfecte! Malaquies ens deixa amb la instrucció d'atendre la Paraula de Déu, i amb l'esperança del Messies que vindria perquè nosaltres no hàgim d'experimentar la maledicció digna del nostre pecat. Gràcies a Déu per proveir l’anyell perfecte, Jesucrist, Déu Fill.
