Ens explica Lluc una trobada de Jesús amb un fariseu anomenat Simó. Recordem que els fariseus eren religiosos jueus molt dedicats a l'estudi i el compliment de la llei i les tradicions del poble jueu. Aquests es creien millors que la resta dels jueus, i la majoria estaven en contra de Jesús, perquè aquest s'estava presentant a si mateix com el Messies, l'enviat que els jueus esperaven durant segles.
Simó va convidar Jesús a dinar a casa seva, i Jesús va acceptar la invitació. Ens diu el text que «Amb això, una dona pecadora que hi havia al poble, quan va saber que dinava a casa del fariseu, s’hi presentà amb un flascó d’alabastre ple de perfum i se li acostà per darrere; es posà als seus peus tot plorant i començà a banyar-los-hi amb les llàgrimes, i amb els cabells del seu cap els hi eixugava, li besava tendrament els peus i els hi ungia amb el perfum. En veure-ho, el fariseu que l’havia invitat raonava dintre seu: “Si aquest fos profeta, sabria qui és i quina mena de dona l’està tocant, ja que és una pecadora.”» LLUC 7:37-39*. Aquest Simó fariseu sabia qui era la dona, probablement una prostituta. Com coneixia Simó aquesta dona? Per què va poder entrar a casa seva?, em pregunto.
Simó estava jutjant Jesús per deixar que la dona li ungís els peus amb perfum i amb les llàgrimes del seu cor compungit. Simó pensava que si Jesús era Déu com Ell proclamava, hauria de saber que aquesta dona no era, segons els del voltant, digna d'acostar-se a Jesús.
Però és clar que Jesús sabia qui era ella i el que hauria fet. Recordem que Jesús és qui coneix els cors. Per aquest motiu, perquè sabia el que ell estava pensant, es va tornar a Simó «Llavors Jesús li va dir: “Simó, haig de dir-te una cosa.” Ell li respon: “Digues, Mestre.” “Un prestador tenia dos deutors: l’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre, cinquanta. Com que no tenien amb què pagar, va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que li estarà més agraït?” Simó li respongué: “Suposo que aquell a qui ha perdonat més.” Ell li va dir: “Justament.”» LLUC 7:40-43*
La pregunta era senzilla. Dues persones tenien un deute i el cobrador havia vingut a parlar amb ells. Quan aquest va perdonar els deutes perquè ells no podien pagar, va perdonar més a aquell que més devia, i tots dos van arribar a estar en pau, sense deure res. Tots dos haurien d'estar agraïts per haver estat deslliurats del deute, però el més agraït era aquell que devia més perquè se li havia perdonat més.
Jesús va dir a Simó: «“¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has presentat aigua per als peus; ella, en canvi, m’ha regat els peus amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m’has besat; ella, en canvi, des que sóc aquí, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m’has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m’ha ungit els peus amb perfum.» LLUC 7:44-46*
Jesús va ensenyar a Simó, que aquesta dona mostrava gratitud pel perdó de Déu a un nivell que ell no havia estat disposat a demostrar. Aquesta dona sabia que era pecadora, i que Jesús podia perdonar-la i alliberar-la dels seus lligams. Simó, però, es creia més just que ella, i per tant no semblava adonar-se de la seva necessitat de Déu. Així que no havia mostrat el mateix amor envers Crist.
Però Déu veu cada ésser humà com a pecador, ja que cap és lliure de falta. No obstant això, a diferència de com nosaltres jutgem els pecats segons ens semblen més o menys respectables o acceptables, Déu veu tot pecat com a inacceptable, aquells que nosaltres classifiquem com a petits i els que veiem com a aberrants. I Ell ofereix perdó i alliberament de tots ells.
Aquell que reconeix el seu pecat i és perdonat, estimarà molt i mostrarà agraïment per aquest alliberament. I aquell que no ho reconeix, no tindrà l'oportunitat de gaudir del perdó, i la pau i el goig que venen d'haver-ho experimentat.
Jesús li va dir a la dona: «“La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.”» LLUC 7:50*. No l'havien salvat les llàgrimes, ni el perfum, sinó la fe amb què havia arribat als peus de Jesús.
Havia pecat molt, i Jesús li havia perdonat tot, perquè el seu perdó és proporcional al nostre pecat, deixant sempre saldat el deute. I a qui molt se li havia perdonat, molt va estimar.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
