Jesús va explicar tres històries diferents per il·lustrar com Déu ens ha estimat tant que ha ofert la restauració d’una relació entre l’home i Déu que havia estat destruïda pel pecat. Joan 3:16* diu que «Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna.»
Les tres paràboles tracten d'una cosa perduda; la primera ens explica sobre un animal perdut, la segona, un objecte simbòlic perdut, i la tercera d'uns fills perduts.
Comencem avui amb la paràbola de l'ovella perduda.A Lluc 15, llegim que «Els recaptadors i els pecadors de tota mena se li acostaven per sentir-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei rondinaven i deien: “Aquest acull pecadors i menja amb ells.” Llavors els proposà aquesta paràbola: “Si un de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al despoblat i va a cercar la perduda fins que la troba? I quan la troba, se la carrega a les espatlles, tot content, i quan arriba a casa fa venir els amics i els veïns i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l’ovella que se m’havia perdut.’ Us dic que igualment en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se.”» LLUC 15:1-7*
Recordem que els escribes i fariseus es consideraven a si mateixos com a justos, superiors als pecadors comuns que venien al temple. Aquests, en veure Jesús ajuntant-se amb diferents persones per menjar i parlar, s'escandalitzaven i el criticaven. Per això Jesús els explica la història de l'ovella perduda. El pastor tenia 99 ovelles a la cleda. Podria haver assumit la pèrdua en comptes d'anar-la a buscar. Però Jesús dona valor a cadascuna de les seves ovelles. Deixant a les 99 fora de perill a la cleda, el pastor va sortir a buscar la que s'havia allunyat del ramat, i en trobar-la, la va posar a les espatlles i la va carregar fins on estaria fora de perill. Els qui coneixien la llei de Déu havien de saber que Déu és misericordiós i desitja que tots arribem al penediment i la reconciliació. No obstant això, ells no estaven fent la feina de buscar els perduts.
Però Crist és diferent. Gràcies a la seva bondat, cadascun de nosaltres, encara que hàgim fugit en algun moment de la seva presència per cercar el nostre propi rumb, podem estar segurs que el Senyor no ens ha abandonat. Algú em va dir una vegada, havent tornat al Senyor després d'haver-se extraviat: “jo em vaig allunyar de Déu, però Ell mai no es va allunyar de mi.” És així. “Els ulls de Jehovà són a tot arreu”, ens diu Proverbis 15:3 “Mirant els dolents i els bons.” I al Salm 34:15* llegim: «Els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles estan atentes al seu clam.»
Aquests “justos” no són els que es creuen justos, i per tant no es veuen necessitats de Déu, sinó els que hem reconegut la nostra necessitat de Déu i hem estat justificats per la gràcia de Déu. Si has lliurat la teva ànima a Crist, tingues per cert que res ni ningú et pot separar de l'amor de Déu (Romans 8:35).
Quan el pastor va haver trobat la seva ovella perduda, va arribar a casa, va convidar els seus amics i veïns, i van celebrar la tornada d'aquesta ovella trobada.
Tota reconciliació amb Déu ha de ser motiu de goig, per la qual cosa Jesús els recorda als seus oients que cada vegada que un pecador se'n penedeix, hi ha festa al cel.
Busquem estar a prop d'Ell, perquè no hi ha millor lloc que a la cleda del Bon Pastor. I quan algú ve a Crist havent estat perdut, celebrem amb els que són al cel. És fàcil dubtar, és fàcil jutjar, però Jesús ens anima a celebrar el penediment.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
