Al capítol 4, Hebreus ens presenta Crist com el nostre representant davant Déu. El llibre continua desenvolupant la imatge de Crist com el nostre sacerdot al capítol 5, i al capítol 7 afegeix que Jesucrist és el principal sacerdot segons l'ordre de Melquisedec, confirmant que Crist és el sacerdot etern, que intercedeix per nosaltres per salvació. Els capítols 8 i 9 ens ofereixen una recapitulació sobre el sacerdot perfecte i el sacrifici etern que és Crist.
El poble de Déu havia tingut molts sacerdots segons el pacte levític que Déu havia fet amb ells, però ara Déu fet carn havia baixat a la Terra per intercedir per la raça humana. Aquest seria el sacerdot perfecte i etern del nou pacte.
Ens diu Hebreus 4:14* “Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem”.
El sacerdot del nou pacte era perfecte, singular i etern.
Al capítol 5 llegim sobre la funció del sacerdot, de com aquest intercedia a favor de les persones davant Déu, oferint els sacrificis que proveïen el perdó dels pecats. Ens diu el text el que representaven els sacerdots levítics per al poble: el sacerdot havia d'intercedir per ells davant de Déu, perquè presenti ofrenes i sacrificis pels pecats; perquè es mostri pacient amb els ignorants i extraviats, ja que ell també està envoltat de debilitat; i per causa d'ella ha d'oferir pels pecats, tant per ell mateix com també pel poble.
El sacerdot havia d'oferir sacrifici pels seus propis pecats abans d'oferir-lo pels dels altres, i tenia consciència que ell també tenia necessitat del perdó de Déu. Tanmateix, la Bíblia ens presenta un sacerdot, que a diferència de tots els sacerdots era perfecte, sense pecat. Aquest és també presentat com el sacrifici perfecte, sense taca i suficient per treure el pecat de tot aquell que el rep per fe.
Els sacerdots que coneixien aquests hebreus venien de la línia d'Aaron, germà de Moisès. Déu havia assignat el ministeri sacerdotal als homes de la tribu de Leví. Jesús, però, no era de Leví, sinó de la tribu de Judà. Hebreus explica la singularitat del sacerdoci de Crist. La Bíblia el compara amb el sacerdoci de Melquisedec, un sacerdot principal que apareix al primer llibre de les Escriptures. Aquest personatge és curiós perquè en sabem molt poquet. El trobem a Gènesi 14, quan Abraham ve a ell després d'una lluita, i aquest li dona la benedicció. Als salms es fa menció de Melquisedec, on s'anuncia al Messies com a sacerdot segons l'ordre de Melquisedec. El capítol 7 d'Hebreus ens en parla més detalladament, rei de Salem, repassant els successos de Gènesi i explicant com Melquisedec era el gran sacerdot, no per llinatge humà, sinó per voluntat divina. De Melquisedec no en coneixem l’ascendència ni la seva descendència. La seva posició no depenia dels seus lligams familiars, i no es va fer sacerdot a si mateix; ens diu Gènesi 14; ens repeteix Hebreus que aquest era sacerdot del Déu Altíssim, no per si mateix, sinó per designi diví. El Messies venia, Fill del Déu Altíssim, per buscar i salvar els perduts, “proclamat per Déu Sacerdot suprem a la “manera de Melquisedec”. HEBREUS 5:10*.
Hebreus 7 ens presenta el nou pacte en Crist, un pacte que abroga l'antic. Jesucrist venia a intercedir per l'ésser humà davant Déu, i venia com a sacerdot únic i suficient per salvar la humanitat eternament. Al contrari dels sacerdots de l'antic pacte, que n'havien de ser molts perquè tenien limitacions d'espai i de temps, aquest sacerdot és Omnipresent i etern. Un sacerdot era en un lloc alhora, i quan moria, un altre havia de prendre el seu lloc al temple. Crist, per contra, pot intercedir a tot arreu i pels segles. Els versets 23-27 del capítol 7 el descriu de forma immillorable: “A més, d’aquells sacerdots n’hi va haver moltíssims, ja que la mort els impedia de perdurar; aquest, en canvi, com que viu per sempre, té un sacerdoci permanent. D’on se segueix que també pot salvar definitivament tots els qui per mitjà d’ell s’acosten a Déu, perquè viu intercedint sempre a favor d’ells. Aquest és, certament, el pontífex que ens convenia: sant, innocent, pur, separat dels pecadors i enlairat més amunt dels cels; i aquest no té necessitat d’oferir sacrificis periòdicament –com fan els grans sacerdots, primer pels seus propis pecats i després pels del poble–, perquè això ho va fer d’una vegada per sempre en oferir-se ell mateix.”
Aquesta preciosa veritat ens dona esperança. Però per si ens manqués confirmació, el capítol 4 ja ens va afirmar que Crist, encara que sant i sense taca, és capaç d'intercedir per nosaltres perquè entén la nostra condició. Els versets 15-16 diuen: “Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat. Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.” HEBREUS 4:15-16*.
Crist va viure en aquesta Terra com a home, i per la seva obediència, és capaç de compadir-se de nosaltres i intercedir al nostre lloc. Tenim sens dubte el representant perfecte. Capaç de salvar i guiar, mereix la nostra lleial confiança. Sens dubte, ens podem acostar confiadament al tron de la gràcia, perquè trobarem en Ell misericòrdia i gràcia en tot moment.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
