Al capítol 2 d'Hebreus se'ns advertia sobre el perill de descuidar una cosa tan important com és la salvació, el destí de la nostra ànima. Al capítol 6:11-12* se'ns anima a persistir en allò en què hem cregut, ja que la voluntat del Senyor és també la nostra santificació. Diu així: “Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri el mateix entusiasme, a fi que la plena certesa de l’esperança es mantingui fins a la fi, de manera que no us torneu indolents, sinó imitadors dels qui per la fe i la constància han heretat les promeses.”
Els que deixen les coses a mitges no arriben lluny. Aquí al text ens dona a entendre que aquells que no romanen, són mandrosos.
Els qui hem cregut en Crist, hem de persistir en la fe. El capítol 6 comença exhortant els creients hebreus d'aquesta manera: “Per tant, deixant per superat l’ensenyament elemental sobre el Crist, remuntem-nos cap al perfeccionament” HEBREUS 6:1*.
Com a creients, podem passar-nos el dia parlant de temes tècnics. Hebreus de fet ens ofereix una bona base doctrinal, i l'autor anomena les bases de la fe cristiana. Sí, cal parlar del penediment, de la fe, del baptisme i la imposició de mans, de la resurrecció dels morts, i del judici etern, diu Hebreus, però no podem oblidar que Déu desitja que ens anem perfeccionant en Ell. Això és ensenyament pràctic.
La prova que Déu ha entrat en una vida no és allò que un és capaç de dir o explicar. La salvació s'evidencia en una vida quan dia a dia l’home és més com Crist i menys com el món que ens envolta. La llavor que cau en bona terra creix i dona fruit i Hebreus pren aquesta il·lustració per advertir del perill d'una vida que no dona fruit, sinó que nega l'obra de Déu. (Hebreus 6:4-6).
La perseverança en la fe mostra la nostra confiança en Déu. Al capítol 6 trobem l'exemple d'Abraham. Déu li va donar una promesa, que li donaria una descendència com les estrelles, la qual no podria explicar, i aquest va haver d'esperar amb paciència. Al verset 15 ens diu que Abrahan, “havent esperat amb paciència, va aconseguir la promesa.” I és que el que va prometre és de fiar. Llegim que és impossible que Déu menteixi. Per naturalesa, Ell és la veritat (Joan 14:6). I ens diu Hebreus que no només va donar Déu la seva paraula, la qual seria suficient per descansar-hi, sinó que a més va fer un jurament. Que reconfortant! Tenim plena confiança, perquè Déu ens va donar “dues realitats immutables, en les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm consol els qui cercant protecció ens aferrem a l’esperança que ens és oferta.” HEBREUS 6:18*. És a dir, Déu diu i Déu jura, pel seu nom etern. Allò que Déu diu, ho farà. És per això que en els moments de dubte, en les dificultats que enfrontem a la nostra vida, podem i hem d'anar al que és Fidel, i demanar-li a Ell direcció i fe. Quan el pare d'un noi turmentat va venir a Jesús per salvar-se, llegim a Marc 9 que Jesús li va dir: “Si pots creure, a qui creu tot li és possible. I immediatament el pare del noi va clamar i va dir: Crec; ajuda la meva incredulitat.” Aquest home va posar la fe que tenia en Crist, i va demanar que li donés la fe que li faltava. Així podem nosaltres pregar-li a Déu.
Com veurem al capítol 11 d'Hebreus, molts més han confiat en Déu, encara que semblava que no hi havia esperança. Alguns van perseverar fins a la mort, sense arribar a veure a les seves vides la promesa complerta que havia de venir. Però Déu ens assegura el compliment de les seves promeses sempre, sense necessitat d'especificar el quan i el com. Començant per la de la vida eterna que tenim assegurada en Crist, “La qual tenim com a àncora de l'ànima segura i ferma” (Hebreus 6:19), i continuant amb les promeses que Déu ha deixat en la seva Paraula, podem descansar en el que és Fidel. Quan perseverem en Ell, mai no és en va.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
