Algú ha dit que Déu ens ha donat dues orelles, però només una boca, perquè escoltem més del que parlem.
Jaume, com a bon llibre de saviesa, ens diu al primer capítol “Ja ho sabeu, estimats germans meus: que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.” JAUME 1:19-20*.
En el context del primer capítol, Jaume està parlant de la nostra reacció davant de Déu quan no entenem els seus propòsits. Ens és fàcil queixar-nos de les proves que experimentem en aquesta vida. Però fem bé de frenar la nostra llengua i aprendre a escoltar Déu. Aquest principi també serveix en les nostres relacions interpersonals, com ens mostra Jaume especialment al capítol 3.
Tots hem experimentat aquesta sensació que queda després d'haver dit allò que no devíem en un moment de distracció o frustració. Tenim tendència a ser ràpids a l'hora de defensar-nos o excusar-nos. Al mateix temps som capaços de condemnar els altres amb les nostres paraules. Però com hem llegit al text, la nostra ira mai no obra la justícia de Déu. Com a regla general, som savis quan triguem a respondre, quan escoltem atentament i amb paciència, i després considerem la nostra reacció abans d'obrir la boca. Per això Jaume ens diu “Si algú es té per religiós però no refrena la llengua, s’enganya ell mateix, i la seva religió és buida.”JAUME 1:26*.
Podem caure en l'error de professar fe en Déu i, en obrir la boca, desacreditar el Déu just i amorós que professem.
El capítol 3 de Jaume ens mostra que podem deshonrar Déu quan fem servir la nostra llengua per maleir o ferir els altres. La manera més fàcil d'ofendre és la nostra llengua.
Diu el text: “ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos.” JAUME 3:2*.
És massa fàcil obrir la boca i deixar que surtin paraules que fan mal. Com diu el text, si existís algú que mai ofengués amb la seva llengua, seria una persona perfecta. Tanmateix, trobem que aquesta llengua amb què lloem algú en un moment donat, és capaç de ferir fins i tot aquells que més estimem. Jaume 3:9-10* declara “Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser”.
Jaume ens dona exemples del poder de la llengua. La compara al fre que posem a la boca del cavall, i que ens permet controlar tot el cos. També ens posa l'exemple del timó en un vaixell, un petit instrument que controla tota l'embarcació. Així, de la mateixa manera, aquest membre tan petit del nostre cos pot condicionar com ens conduïm i com som vistos pels que ens envolten.
Jaume compara la influència de la llengua amb una petita flama. Hem vist els grans focs que pot ocasionar una cigarreta mal apagada. I de la mateixa manera, una llengua que no està sota el control de l'Esperit Sant, pot causar incendis que destrueixin amistats i fins i tot allunyin la gent de Déu.
Notem la incongruència. Amb ella beneïm, i amb ella maleïm. Imagina que arribes a una font d'aigua dolça, però avui està malament i només dona aigua amarga. Si la font és impredictible, no ens podem refiar de la seva puresa.
La saviesa de Déu es fa evident en el cristià que escolta la Paraula de Déu i la fa. La veritable religió s'evidencia en una vida controlada per l'Esperit Sant. Així que si proclamarem el nom de Déu, cuidem la nostra llengua, per no desacreditar el nostre Salvador. Aprenguem a escoltar més i demanem a Déu que controli la nostra llengua perquè allò que surti de la nostra boca reflecteixi correctament el caràcter de nostre Senyor.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
