Si haguessis hagut de sortir del lloc on vivies perquè hi havia inestabilitat política i social, i haguessis fugit d'un clima de persecució per les teves creences, segur que rebries amb gratitud una carta d'ànim.
Les cartes de Pere anaven dirigides en primera instància als cristians que havien estat dispersats per les diferents regions del que ara és Turquia. Roma estava en revolta i moralment corrupta. Havia arribat fins al punt que els jueus s'hi referien amb el nom de Babilònia, fent memòria de la ciutat corrupta de l’antiguitat.
Pere els escrivia amb l'ajuda de Silvà, com llegim a 1 Pere 5:12. Aquest era possiblement el mateix Siles que va acompanyar l'apòstol Pau en els seus viatges missioners i que hauria ajudat a establir algunes d'aquestes congregacions formades per gentils i jueus.
El ministeri de Pere havia estat majoritàriament als d'ètnia jueva, però veiem que Pere s'adreça aquí, a través de Silvà, un germà que s’havia dedicat juntament amb Pau a presentar l'evangeli als gentils, i anima tant a jueus com a gentils que havien reconegut Jesucrist com a Senyor a viure la fe cristiana malgrat les dificultats que aquests vivient, i a no seguir la conducta dels “gentils”, referint-se a aquells que vivien la seva vida independentment de la llei moral de Déu.
Pere els recorda als destinataris des de la primera salutació de la seva carta, que havien estat “elegits segons la presciència de Déu Pare en la consagració de l'Esperit, per obeir i rebre l’aspersió de la sang de Jesucrist.” No eren pròfugs que no tenien qui els defensés. Déu estava al corrent de la seva situació i estaven coberts en Crist.
A Roma, els cristians ja estaven patint obertament a les mans d'un govern corrupte que s'havia declarat obertament en contra del veritable Déu. La persecució ja havia començat a notar-se a les regions romanes d'Àsia Menor, i els cristians ja eren perseguits. Pere els recorda que encara que durant una mica de temps serien afligits, en Crist els esperava una herència incorruptible que duraria eternament. Aquesta esperança viva havia estat promesa al poble de Déu pels profetes, i Déu l'havia estès a tothom que cregués en Crist com a Senyor.
A la 2 carta de Pere els confirma que el Senyor vindria, com havia promès. L'esperança de què parlava al començament de la primera carta es mantenia a la segona carta, i es manté fins avui dia. No podem ignorar el que llegim al capítol 3 verset 8, “Que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un sol dia.” El Senyor no ha vingut, però Ell complirà la seva promesa.
Descansant en aquesta herència que ens espera, podem, com els cristians del primer segle, viure segons la voluntat de Déu, i no seguir els corrents que van i venen. Sí, en els moments de frustració ens podem preguntar, per què no ve ja? a què espera? Ens contesta el verset 9: “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.” 2 PERE 3:9*.
La raó per la qual Crist encara no ha vingut és perquè encara hi ha gent que no ha cregut, però que creurà; es penedirà del seu error, i s’acostarà al Salvador. Potser ets tu a qui espera, o potser és un ésser estimat teu. Però no esperarà per sempre. Sabem que un dia vindrà, i aquells que confien en Crist aniran a habitar amb Ell en glòria.
Pere acaba la seva segona carta animant els seus lectors a examinar-se i guardar-se, no fos cas que siguin “arrossegats per l’error dels malvats” i els exhorta dient: “Tot al contrari, creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén”.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
