«Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; vingui el teu Regne; faci’s la teva voluntat,» MATEU 6:9-10 BEC
Avui ens centrem en la frase faci’s la teva voluntat, per completar la primera part de la pregària model que Jesús va compartir amb els seus deixebles quan aquests li van demanar que els ensenyés a pregar.
Fins ara hem vist que en primer lloc, quan preguem, ens estem expressant davant l'únic i savi Déu, el qual és al cel. Si per fe en Crist hem estat adoptats fills de Déu, tenim el privilegi d'apropar-nos al Déu sant, i hem de venir davant del tron amb humilitat i confiança, sabent que Ell ens escolta.
En segon lloc, si anem a Ell en pregària, hem de desitjar que el seu nom sigui santificat, i per tant, hem de santificar el seu nom a través de no només la nostra lloança personal, exaltant els seus atributs, sinó també a través del nostre caminar diari, com Déu demana dels seus fills, «Sigueu sants, perquè jo sóc sant.» 1 PERE 1:16 BEC.
En tercer lloc, hem vist que tot aquell que s'acosta a Déu en pregària ha d'anhelar el regne de Déu, promovent l'extensió del seu regne espiritual ara i esperant activament el futur regne definitiu encara per venir. Com ens instrueix el Senyor a Mateu 6, hem de cercar primerament el regne de Déu, i Ell s'encarregarà de suplir tota la resta.
En quart lloc, veurem avui que el desig del nostre cor en apropar-nos a Déu en pregària ha de ser que la Seva voluntat sigui feta.
És fàcil fer servir la pregària com un recurs perquè Déu compleixi els nostres desitjos, com si fos un geni. Aquesta és una idea errònia de la pregària. Més aviat, hem de pensar en la pregària com la manera com ens connectem amb Déu, perquè els nostres pensaments i desitjos s'alineïn amb els de Déu. En concloure el nostre temps de pregària amb Déu, hauríem de sortir renovats, sentint-nos més a prop d'Ell, i desitjant la seva voluntat.
1 Joan 5:14* ens encoratja amb aquestes paraules: «I aquesta és la confiança que tenim envers ell: que quan demanem alguna cosa d’acord amb la seva voluntat, ens escolta.» I sabem per Romans 12:2, que la seva voluntat és bona, agradable i perfecta.
Hi ha ocasions en què la seva voluntat no sembla l'opció més fàcil; fins i tot quan volem fer la voluntat de Déu ens és difícil trobar la força per dur-la a terme. En aquests instants hem d'anar al nostre Pare celestial clamant, no la meva voluntat, sinó la teva, Senyor.
Jesús mateix ens va deixar exemple quan va venir al Pare en pregària demanant que la voluntat del Pare fos feta. A Lluc 22:41-44* llegim el passatge estremidor que narra la pregària de Jesús la nit abans de la seva crucifixió: «i, posat de genolls, pregava: “Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Sentint l’angoixa punyent pregava amb més intensitat, i la seva suor se li tornà com gotes de sang que queien a terra.» Aquesta pregària va ser difícil per al nostre Senyor. Jesús havia vingut per complir la voluntat del Pare, que Ell patís la mort de creu per redimir-nos. Però qui voldria passar aquest patiment? Jesús va pregar, no per convèncer Déu perquè canviés el pla, sinó perquè Déu li donés la força necessària per fer la seva voluntat. I Déu li va enviar un àngel per enfortir-lo.Nota la intensitat amb què Crist pregava; fins al punt que la seva suor era com gotes de sang. I recorda, no era perquè Déu donés el seu braç a torçar, sinó per acceptar i complir la Seva voluntat. Així com en el cel la voluntat del Pare es feta, Jesús ens demana que preguem perquè la Seva voluntat sigui feta aquí la terra, a les nostres vides ara.
Quan preguis, demana que la teva voluntat sigui fer la Seva voluntat. Prega que et doni forces per viure el seu pla a la teva vida, i podràs dir amb Crist i amb el salmista: Fer la teva voluntat, Déu meu m'ha agradat!.
