Quan ens enfrontem a una catàstrofe, el primer que fa molta gent és llançar una acusació a Déu. Si existeix, per què permet això? És una pregunta una mica lògica, i no obstant injustificable. Per què dic això? En primer lloc, perquè molts dels que la fan professen ser ateus. Si no creuen en Déu com a origen de l'univers, de la humanitat, i de tot el bo que gaudim, per què apunten el dit a Déu quan veuen alguna cosa negativa? Aquesta mentalitat i actuació és allò que l'apòstol Pau denuncia a Romans 1:25* “Ells han canviat la veritat de Déu per la mentida i han reverenciat i adorat la criatura en lloc del Creador.” ROMANS 1:25*. Ells són els seus propis déus, i quan el seu món va malament, busquen un culpable que ells mateixos han donat per inexistent. Quin sentit té això?
Per què hi ha mal en aquesta terra? Just per això, perquè al principi, a l'hort de l'Edèn, quan Adam va poder haver triat comunió perfecta amb Déu, va triar l'altre camí, la qual cosa li permetria fer el que ell considerava més savi i agradable que els plans de Déu. Després d'Adam, tots hem seguit el camí que ens marca la nostra pròpia voluntat. I fins la Terra mateixa gemega, ens diu Romans 8:22, patint els desastres naturals que observem de tant en tant.
D'on ve el mal? De la nostra pròpia elecció. Comparem-ho amb les tenebres. Com es produeixen les tenebres? Eliminant la llum, oi? Hem eliminat la llum de les nostres vides, des del començament de la creació. Hem triat viure en un món de tenebres sense aquell que és la Llum del Món. Vivim en un món caigut, controlat pel mal, que pateix els resultats d'haver rebutjat el pla de Déu, i allò que ens hauria de sorprendre és la quantitat de coses bones que gaudim en aquesta vida.
Romans 1: 21* Diu “ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment.”
Ofuscat significa “enfosquit” Quan no glorifiquem Déu, sinó que glorifiquem l'home, el nostre enteniment s'envaneix i el nostre cor s'enfosqueix.
Déu s'ha donat a conèixer a través de la seva creació i a través de la Seva Paraula, però l'ésser humà postula teories alternatives a la Creació i intenta desprestigiar la Bíblia. Però Déu diu “no tenen excusa” i “són dignes de mort.” Aquesta és la condició de l’ésser humà lluny de la misericòrdia i l’amor de Déu.
L'ésser humà ignora Déu quan tot va bé perquè volem controlar el nostre món. Pensem que podem controlar el clima, la densitat de població, les malalties, fins i tot la conducta social... i només n'hi ha prou amb un petit virus, una tempesta o un moviment sísmic per poder adonar-nos que n’hi ha molt poc en aquest món que l’ésser humà pugui controlar amb èxit.
La realitat és que abans de mirar Déu per buscar un culpable per al mal del món, ens hem d'examinar a nosaltres mateixos, per si, com estableix Romans, hàgim deixat de banda Déu per triar el nostre propi destí. Els versets 28-32* descriuen els que això han fet així: “Com que no els interessa tenir un coneixement correcte de Déu, Déu els ha deixat a mercè de sentiments depravats que els duen a ser immorals, a omplir-se de tota mena d’injustícia, perversitat, avarícia i dolenteria; carregats d’enveges, de crims, de discòrdies, d’engany, de malignitats i murmuracions; són calumniadors, enemics de Déu, insolents, arrogants i vanitosos; enginyosos per a fer el mal, desobedients als seus pares; sense seny, sense paraula, sense cor i sense pietat. Aquests, tot i coneixent bé la sentència de Déu que condemna a mort tots els qui fan aquestes coses, no solament segueixen fent-les, sinó que encara abonen que els altres les facin”. No és una descripció gaire afalagadora, oi? No obstant això, molts s'enorgulleixen d'aquestes pràctiques esmentades.
Però jo no soc qui per jutjar, com tampoc no ho són ells. Romans 2:1* diu: “Per això tu, siguis qui siguis, quan et poses a fer de jutge, no tens excusa, perquè en allò que sentencies en un altre et condemnes tu mateix, ja que tu, el jutge, fas igual que ell.”
Moltes vegades, nosaltres, els que sí que creiem que Déu existeix, que professem que va crear el món on vivim per la seva gràcia, els que hem acceptat la seva salvació, la promesa de vida eterna en Crist, permetem que aquesta mateixa pregunta ens envaeixi els pensaments. Per què, Senyor, permets que hi hagi tanta maldat en aquest món? Per què hem de patir això?
El verset 4* ens llança aquesta pregunta: ”És que et són indiferents la riquesa de la seva bondat, la seva paciència i la seva generositat? O ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?”
Romans 5 ens diu que així com Adam va pecar i el pecat va entrar al món per un home, per un home, Jesucrist, la salvació ha vingut a la Terra, i tot aquell que penedit rep Crist com a substitut, gaudeix de la benignitat, paciència i longanimitat de Déu. La maldat existirà en aquest món caigut fins al judici de Déu, quan aquest estableixi el seu regne.
Pau ens recorda que el judici just de Déu ve, i que la seva mostra més gran d'amor al món és la crida al penediment; l'entrada a una comunió perfecta amb Déu. Amb la mort de Crist a la creu ens ha mostrat que ens estima; amb la resurrecció de Crist de la mort ens ha mostrat el seu gran poder. El que ens correspon és creure en la seva sobirania i el seu amor, i esperar la Seva vinguda gaudint mentrestant de cada acte de la seva bondat.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
