Vivim en una societat on qualsevol afirmació pot ser percebuda com un atac i provocar reaccions defensives. Confio que aquesta reflexió sobre el que la Bíblia ensenya sobre les dones i el paper que desenvolupem a la congregació dels creients no resulti gens semblant.
Quan el Senyor va crear la raça humana, ens va crear a imatge seva. Déu en diversos textos afirma que per ell no hi ha jueu ni grec, ni home ni dona. Això ho diu afirmant que davant de Déu tots tenim el mateix valor. La igualtat no es basa en la manca de varietat sinó en l'absència de vanaglòria.
'No feu res per rivalitat ni per presumpció' deia l’apòstol a Filipencs 2. 'Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres'.
Si algú creu que és més que un altre, per raó de pell, nacionalitat o sexe, s'equivoca, i no pensa com Déu pensa. Déu vol que assignem a altres el valor que Déu ens ha donat, i Déu no fa accepció de persones (Fets 10:34, Romans 2:11, Gàlates 2:6, Efesis 6:9).
Ara bé, com he comentat abans, la igualtat no consisteix en l'absència de diferències. Som tots diferents i únics. Déu ens ha fet amb una creativitat meravellosa, i ens ha donat dons i limitacions perquè en tot i per tot el reconeguem a Ell i li portem glòria.
No és incorrecte ni sexista admetre que els homes i les dones tenim diferents característiques generals, però no som més o menys valuosos davant Déu. Tampoc no podem negar que hi ha varietat dins de cada sexe, i que no hi ha qualitats de caràcter que ens facin més home o més dona. Coneixem dones que poden exercir un ferm lideratge i homes que atenen individus amb tendresa. I això és bo; no és estrany. Quan Déu salva persones i les ajunta en una església, el seu pla és que cadascú, amb els seus dons i limitacions, edifiqui i sigui edificat. I per això ha establert rols i límits per al servei.
A Timoteu 3, per exemple, Pau repassa les característiques de les diferents posicions de lideratge a l'església. En primer lloc, parla dels bisbes, referint-se als líders encarregats de l'església, els quals tenien la responsabilitat d'ensenyar i dirigir. D'aquests clarament llegim que han de ser marit d'una sola dona. No hi ha referència a les característiques de la dona bisbe, per la qual cosa hem d'entendre que els bisbes havien de ser homes adults, líder de la pròpia unitat familiar. Això no ha de frustrar cap dona, ja que ningú hauria de desitjar el bisbat per al seu propi benefici. Al capítol 1:7 Pau parla d'aquells que utilitzen molta xerrameca per obtenir un càrrec important.
És curiós que al capítol 1 Pau ha de donar instruccions específiques sobre unes dones que pel que sembla estaven intentant cridar l'atenció cap a elles mateixes per la manera com vestien i com es comportaven. Per què sinó l'apòstol demanaria que les dones no vinguessin a l'església per lluir els nous modelets sinó més aviat per mostrar les seves bones obres? Els ha de demanar que la dona no busqui ensenyar els homes, dient: “perquè no trobo bé que la dona ensenyi en la congregació ni que es posi per davant del marit; és millor que es mantingui al seu lloc.”1 TIMOTEU 2:12 *. Això ens pot semblar masclista, però si som prudents, ho hauríem d'entendre amb l'esperit amb què es va donar. Hi ha moltes formesd'aportar a la congregació sense la necessitat de qüestionar el caràcter de Déu i l'autoritat de les Escriptures.
Si realment volem servir el Senyor a l'església, el càrrec que exercim no ha de ser el que ens porti satisfacció, sinó més aviat l'oportunitat d'ajudar els altres i servir Déu.
Al mateix capítol, sota la secció de diaques, sí que es refereix a homes i dones (encara que alguns entendrien que es podria referir a les dones dels diaques). Els diaques, del terme grec que significa servent, tenien l'oportunitat de servir en formes específiques ajudant a servir les taules. Aquests visitaven els malalts, organitzaven menjars i ajudaven amb serveis socials per atendre les vídues i els orfes. Havien de ser persones “honestes, no calumniadores, sinó sòbries, fidels en tot.” La paraula “honestedat” es repeteix en diverses ocasions al text, ja que aquestes persones estarien encarregades d'administrar les ajudes que anirien a una activitat i l'altra a l'església.
Veiem a Fets que Felip, el qual era un diaca, estava preparat per presentar l'evangeli a l'eunuc, i suposem que cada diaca, així com cada creient madur, hauria de poder explicar les Escriptures a qui ho necessités.
Podem concloure per aquesta definició de diaca que cada congregació té els seus diaques i les seves “diaconisses”, sigui de caràcter oficial o pragmàtic. Un cop més, no hauríem de desitjar per a nosaltres mateixos un càrrec ni esperar que ens el concedeixin per servir els altres. Si no ajudes els altres, no aprofites les oportunitats que Déu et dona per compartir l'evangeli, i no t'ofereixes per ajudar a la teva església tal com ets, no t'hauries de queixar de la possibilitat o no de tenir un càrrec a l'església.
En llegir aquest capítol, em fa pensar fins i tot que aquestes dones que es dedicaven a ajudar serien moltes vegades solteres o vídues, pel text a 1 Corintis 7 on l'apòstol explica que la dona casada s'ocupa d'atendre la seva família primer, però la soltera pot dedicar el temps a l'obra de Déu. Deixa clar que cadascuna hem d'atendre les nostres responsabilitats personals primerament, i si Déu ens dona l'oportunitat, servir aquells que tenim al nostre abast.
No caiguem a les filosofies buides dels nostres dies, i no perdem el temps desitjant càrrecs i títols, visquem cada instant lliurement, amb l'únic propòsit d'agradar a Déu i edificar-nos els uns als altres.
* BEC: Bíblia evangèlica Catalana
